Khalil Jubran, home
Halil Bárcena
Pintor de reminiscències blakeanes, filòsof un xic místic, periodista (en el sentit més noble del mot), retratista (Jung i Tagore posarenm per a ell, però també va treure's de la màniga, una màniga molt ampla, tot sigui dit, un retrat de Muhàmmad, profet de l'islam, i un altre del seu gendre i cosí, 'Alí), el libanès Khalil (la lletra àrab "kh" sona com una "j" castellana) Jubran (o Gibran o Jabran, que també així s'ha transcrit el seu nom) és, a més a més, l'escriptor àrab contemporani més conegut arreu del món, gràcies sobre tot a una obra, El profeta, publicada per primera vegada ara fa setanta-cinc anys i traduïda gairebé a totes les llengues del món.
Nascut l'any 1883 al llogarret de Bixarri, al cor mateix de la muntanya libanesa, no molt lluny d'on creixen els llegendaris cedres sagrats, jubran, però, va viure la major part de la seva vida als Estats Units, concretament entre Boston i Nova York, ciutat en que morí a l'edat de quaranta-vuit anys, víctima d'una greu malaltia provocada per l'alcohol.
Juntament amb els també libanesos Mikhail Nu'aima (el seu millor amic), Amin al-Rihani o Ilya Abú Madi, entre d'altres, Jubran pertany al prolífic grup literari de l'anomenat mahyar, és a dir, de l'emigració. Aplegats a l'entorn d'Ar-Râbita al-Qalamiyya (La Lliga Literària), aquest grapat d'escriptors que visqué lluny del seu país d'origen constituí, no obstant això, un veritable viver d'idees on creixeren alguns dels corrents més reeixits de renovació -i no tan sols literària, sinó també cultural i política- del món àrab contemporani.
Jubran, home d'extraordinària i complexa personalitat, va viure molt en poc temps; en part degut al fet que la seva fou una època de profunds canvis i turbulències polítiques al Pròxim Orient. Home de tendències espiritualistes, poc és, tanmateix, el que s'ha dit del seu compromís polític, malgrat el lloc cabdal que ocupà a la seva vida i també a la seva obra. Efectivament, Jubran esmerçà no pocs afanys en favor de la independència dels països àrabs, llavors sota el jou, primer, turc otomà i, més tard, europeu. En aquest context de lluita, precisament, és on s'ha de situar i entendre el seu cèlebre article "El vostre Líban i el meu" (que en breu apareixerà en aquest blog, traduït directament de l'àrab).
Publicat el 8 de novembre de l'any 1920, al setmanari en llengua àrab As-Sa'ih, òrgan de la Lliga Literària, fundat i dirigit per 'Abd al-Massih Haddad a Nova York, l'article, que fou reproduït de seguit pels principals diaris de Beirut i El Caire, malgrat la forat censura de les autoritats francolibaneses, aparegué poc més de dos mesos després que el general Gouraud proclamés l'Estat del Gran Líban sota mandat francès, consumant d'aquesta manera la partició arbitrària del Pròxim Orient.
L'article representà un fort cop de puny a la taula per part de l'autor, partidari com era de la unitat àrab. Hi ha qui ha suggerit que el ritme hipnòtic del text podria haver estat inspirat en una coneguda fòrmula lingüística emprada a la sura 109 de l'Alcorà, un dels llibres més volguts i llegits per Jubran, encara que havia nascut al si d'una molt humil família cristiana maronita.
Decebut amb el curs dels esdeveniments, després de la publicació d'aquest article, que podria ser considerat el seu testament polític, Jubran, escriptor bilingüe en àrab i anglès, abandona tota activitat política per consagrar-se en cos i ànima a la seva obra pictòrica i lietrària. Aleshores, El profeta, el seu gran llegat literari, encara s'havia d'escriure.
(Publicat en català en la revista El Pou de Lletres nº 10, estiu, 1998, p. 48)
