La vida com a viatge,
el viatge com a vida
Halil Bárcena
Al meu parer, van lluny d’osques tots aquells -i no són pocs- que xerrotegen sobre les suposades arrels de l’home. Tots plegats semblen confondre arbres i humans. I és que més que arrels són orígens, el que de veritat posseeix l’ésser humà. Justament per això, per la nostra naturalesa mòbil, ens hem pogut desplaçar -a diferència dels arbres!-, anant d’aquí cap a allà, al llarg de la història. No tenir arrels que ens fixin al terra per sempre més, ens ha permès moure’ns o, el que és el mateix, concebre el viatge, somiar-lo fins i tot, i al capdavall acomplir-lo, és a dir, viatjar. Dit curt i ras, l’home és, fonamentalment, un homo viator que s’ha fet a si mateix viatjant. Perquè, com veurem tot seguit, la història de l’ésser humà és la història d’un gran periple de milers i milers d’anys fins arribar on som, que, tot sigui dit de passada, no és massa lluny que diguem.
El fet de viatjar no és pas una activitat més de les moltes que duem a terme els homes, sinó que constitueix una activitat inherent a la nostra condició d’éssers humans. Per tant, viatjar no és ni un caprici ni tampoc una excentricitat. Però, anem a pams i comencen pel principi de tot, abans d’exposar el vincle existent entre viatge i religió, viatge i espiritualitat, viatge i saviesa o qualitat humana profunda.
Sovint se’ns passa per alt, en particular als homes de religió, aferrats com estan a creences (diuen ells) revelades, una dada antropològica fonamental: l’ésser humà és, primer de tot, un animal vivent més, peculiar certament, però no pas tan original com alguns s’entesten a creure. No som els reis de la creació, entre altres coses perquè el món no és pas un regne a conquerir i governar, creació d’un ésser diví aliè a la pròpia existència de les coses i llur batec, que hagi escollit profetes entre els homes o revelat llibres anomenats (de forma abusiva) sagrats. Això vol dir que, pel que fa al tema que aquí ens ocupa, hem d’assenyalar, en primer lloc, les causes tant biològiques -les més primàries i primordials- com culturals del viatge. Ho hem apuntat ja, els orígens del viatge són tan remots com els de la pròpia humanitat, de tal manera que podem afirmar que el viatger com a tal, en el sentit antropològic i antropocèntric del mot, arrenca amb els primers representants de la nostra espècie.
Des de ben antic, tres han estat els objectius bàsics del viatge: la supervivència, en primer lloc i bàsicament, l’exploració i el coneixement, per bé que tots tres s’han imbricat, històricament, fins a confondre’s de vegades. Així, per exemple, la raó d’explorar un nou territori pot ser obtenir el coneixement suficient que permeti dominar-lo millor, per tal d’aprofitar-se dels seus recursos, el que permetrà la supervivència d’un grup humà en detriment d’un altre. Aquest fou, en part, l’esquema utilitzat per l’orientalisme, en tant que branca del saber formada per viatgers i intel•lectuals, que possibilità el desplegament pel món del colonialisme europeu dels segles XVIII i XIX; orientalisme tan ben estudiat pel professor palestí Edward Saïd (Orientalisme. Identitat, negació i violència, Vic: Eumo, 1991), premi Príncep d’Astùries a la concòrdia, l’any 2002, juntament amb el músic argentí d’origen jueu Daniel Barenboim.
En resum, els homes han viatjat i viatgen encara avui en dia (pensi’s, per exemple, en la cursa espaial de les grans potències) per a sobreviure com a espècie, per a explorar nous indrets i territoris i, en darrer terme, per a conèixer i conèixer-se a si mateix millor. En qualsevol cas, però, convé subratllar els tres factors esmentats, la supervivència. I és que quan parlem de comportament animal (i ho repeteixo un cop més: l’ésser humà és un ser vivent més), viatge i supervivència van estretament lligats entre si. En aquet sentit, l’actitud humana pel que fa al viatge no dista massa, en principi, de la d’altres espècies animals, com ara algunes aus, justament anomenades migratòries, ja siguin les cigonyes, els flamencs o les juganeres i bellugadisses orenetes, i llurs grans desplaçaments intercontinentals. L’objectiu és sempre, com no podia ser d’una altra manera, sobreviure. Així doncs, com bé apunten els investigadors Rull i Serrallonga (Viajes y viajeros. La aventura de viajar. Desde los orígenes hasta nuestros días, Barcelona: Niberta, 2008), viatjar constitueix una adaptació comportamental d’èxit present en moltes espècies biològiques i no pas una fita exclusivament humana. Viatjar, doncs, constitueix una activitat inherent a l’home, però no ens distingeix de la resta d’animals vivents, sinó que ans al contrari ens iguala a ells, sobre tot als que, com nosaltres, són conscients de que viatgen.
Els animals vivents posseeixen dues menes de conductes. La primera és innata i apareix codificada en els gens, mentre que la segona és adquirida, fruit de la interacció i l’intercanvi d’informació amb el medi i amb la resta d’individus. Pel que fa al viatge, hi ha animals que no són el que podríem anomenar viatgers voluntaris, sinó que els seus desplaçaments, de vegades de centenars de kilòmetres, venen condicionats per llurs pròpies estructures genètiques, com és el cas, per exemple, d’algunes menes de formigues, anomenades, curiosament, safari, terme de provinença àrab que vol dir, justament, viatjar, com detallarem més endavant. Per la seva banda, trobem altres animals el comportament viatger dels quals ha estat majorment aprés. Aquests, sí, són el que diríem animals viatgers (més o menys) lliures i voluntaris, entre els quals esmentaríem els dofins, els elefants i, en especial, els nostres cosins germans, els primats. Per descomptat, també els éssers humans som viatgers conscients de que viatgem. Quelcom de ben curiós és que tots els éssers vivents que posseeixen aquesta capacitat de viatjar de forma conscient són capaços de reconèixer la seva imatge davant d’un mirall, la qual cosa significa tenir un alt grau d’autoconsciència.
Els éssers humans hem viatjat des de temps immemorials moguts per la necessitat de sobreviure, anant d’un lloc a un altre rere els recursos naturals. Des de la prehistòria fins ara mateix, els diferents pobles caçadors/recol•lectors s’han desplaçat -han viatjat!- en busca d’aliments, plantes guaridores o matèries primeres destinades a la confecció d’estris i utensilis d’ús quotidià. Però el viatge, tal vegada per aquesta autoconsciència a la que venim de referir-nos, ha estat quelcom més que un simple desplaçament motivat pel nostre instint de supervivència. L’home ha viatjat per altres motius: per a explorar i per a conèixer. I és que l’ésser humà és un animal vivent més, sí, però amb la qualitat afegida del que podríem anomenar l’espiritualitat, que no és un afegit a la nostra naturalesa sinó un constitutiu antropològic. De vegades s’ha dit que l’home és un animal de profunditats. Hi ha, per tant, una altra dimensió del viatge, a banda de la ja referida. Juntament, amb la seva dimensió d’horitzontalitat, el viatge posseeix també una dimensió de verticalitat, que és la que religió, espiritualitat i art han conreat de forma més específica.
Així doncs, més enllà de les seves funcions de supervivència, el viatge ha esdevingut, primer, un exercici d’indagació i coneixement, i, segon, una potent metàfora que ens ve a parlar d’una concepció dinàmica del món i també de l’ésser humà; en definitiva, de la vida. El viatge és la metàfora per excel•lència del canvi i la transformació. El viatge ens recorda que tot està per fer. L’imaginari del viatge, sobre tot en la seva vessant de vol, ha estat utilitzat des de temps ben reculats per espirituals, artistes i poetes com a simbolisme de l’ascensió del si més pregon de l’ ésser humà vers una realitat (realment real!) més enllà de la que ens ve imposada per les nostres necessitats en tant que éssers vius.
Els espirituals de les distintes tradicions religioses, espirituals i de saviesa universals han utilitzat a bastament l’eloqüent metàfora del viatge, concretada sovint en seva modalitat de vol. Des de les deïtats alades de l’antic Pròxim Orient fins a les ànimes alades del Fedre de Plató i els àngels de les religions perses preislàmiques els rastres dels quals trobarem després, d’una o altra forma, en els tres monoteismes semítics (judaisme, cristianisme i islam), poetes i profetes, filòsofs i místics, han representat la capacitat de les ales per a enlairar l’ésser humà, més enllà dels estrets marges de l’atribolada quotidianitat. També en els pobles àgrafes, en especial dins de l’àmbit dels diferents xamanismes d’Àsia central i Sibèria, el simbolisme del viatge, caracteritzat també pel vol, apareix amplament representat.
El recurs al simbolisme del viatge implica una concepció dinàmica del cosmos i una particular antropologia que considera l’home com un ésser no imperfecte sinó inacabat, és a dir en construcció. Viatjar, en aquests termes, vol dir no donar-se per ja fet, sinó en trànsit vers el que hom és realment, però ha oblidat, com dirien els místics sufís. La imatge simbòlica del viatger és la d’aquell ésser humà compromès amb l’imperatiu pindàric de ser el que de fet hom ja és. Viatjar, així doncs, vol dir esdevenir un ésser plenament humà, perquè com diria el persa Mawlânâ Rûmî, mestre de dervixos, no n’hi ha prou amb néixer per ser un ésser humà en plenitud.
Mirades així les coses, el viatge esdevé quelcom més que un desplaçament horitzontal en busca de recursos per a sobreviure, com hem anat veient en la primera part d’aquest text. Com diu Frithjof Schuon, un viatge no és merament un moviment d’un lloc a un altre, sinó també un moviment d’un mateix a un mateix (Meditaciones de viaje, Palma de Mallorca: J.J. de Olañeta, 2002). Aquesta és l’altra dimensió del viatge, la dimensió de verticalitat. D’aquesta manera, tot viatge, impliqui o no desplaçament, es una peregrinació, car condueix a l’espai sagrat del nostre cor, on l’univers sencer sembla resumir-s’hi, com deien els antics. El viatge no és, doncs, ni una distracció ni tampoc una fugida vers cap paradís perdut, sinó un ardu exercici de coneixement, ara i aquí, moltes vegades sense tan sols haver de creuar el llindar de casa nostra. Diu Lao zi en el Tao te king: “Sense creuar la porta es coneix tot allò que hi ha sota el cel. Sense treure el cap per la finestra hom pot veure el curs del cel. Com més lluny es va, menys es coneix. Per això, el sant coneix sense viatjar, intueix sense veure, realitza sense actuar” (secció XLVII).
No hi ha cap contradicció entre les paraules del savi taoista i les crides d’altres espirituals a viatjar. Insisteixo un cop més, viatjar és també una metàfora del camí espiritual. Sigui com sigui, els mestres espirituals, i penso ara en els sufís perses, han instat sempre al viatge, a l’hora que han advertit sobre els seus enormes perills. I és que, en efecte, viatjar requereix d’una maduració prèvia imprescindible, a fi que no et perdis en l’exotisme i et distreguis en coses menors i, sobre tot, que el propi viatge no se t’emporti i aniquili.
Una temptació que ha assaltat de sempre els viatgers (els més immadurs, sobre tot) ha estat cercar dreceres, per tal d’escurçar esforços i estalviar penalitats. Als anys 60 del segle passat va haver-hi qui veié en les drogues psicodèliques una forma d’anar més enllà dels límits de la nostra ment. Era l’època del LSD. Avui en dia, amb paràmetres molt similars, hi ha qui coqueteja amb substàncies provinents dels mal anomenats xamanismes americans, induint viatges que persegueixen expandir la consciència. Al meu parer, però, aquestes camins més que dreceres són, en el millor dels casos, vies mortes; en el pitjor, veritables precipicis sense marxa enrere possible.
Per tant, el viatge, en termes espirituals, no sempre comporta desplaçament. I és que el viatge és també una actitud i un estat d’ànim. Al capdavall, és un viatger, en la més pregona accepció espiritual del mot, aquell que manté davant la vida una actitud d’alerta, canvi i renovació constant. I ja se sap que únicament es pot renovar qui és interiorment lliure i no viu sotmès a res, tampoc a cap divinitat. Emprendre el camí, aixecar el vol, comporta estar disposat a canviar el que sigui, tantes quantes vegades calgui, perquè res és intocable en el camí. El viatger únicament ha de ser fidel a la veritat. I res més. Per això, cal viatjar sempre molt lleuger d’equipatge, és a dir, el més buit possible de cor i esperit, a fi que les novetats insospitades del camí puguin trobar lloc fèrtil per arrelar i créixer en nosaltres.
La buidesa del cor, doncs, constitueix una de les condicions sine qua non del viatge. I buit significa aquí romandre obert i receptiu al que pugui succeir. En el camí espiritual s’avança de perplexitat en perplexitat, de novetat en novetat, ja ho deia l’esmentat Rûmî, perquè es transita per sendes que mai abans s’havien trepitjat. Però, els poetes són els que millor ho diuen tot sempre. Escriu Joan de la Creu: “Así como el caminante que, para ir a nuevas tierras no sabidas, va por nuevos caminos no sabidos ni experimentados, camina no guiado por lo que sabía antes” (Noche Oscura II, 16, 8). “Y claro está que éste no podría venir a nuevas tierras si saber más de lo que antes sabía, si no fuera por caminos nuevos nunca sabidos y dejados los que sabía” (Noche Oscura II, 16, 13).
Viatjar de perplexitat en perplexitat comporta no seguir cap traça. Vet aquí una de les distincions fonamentals entre religió i espiritualitat. El religiós circula entre les estretes parets de les creences i les obligacions a acomplir, és a dir, segueix un camí que considera revelat per Déu i codificat pels homes de religió, mentre que l’espiritual navega en un oceà sense riba ni petja. És, novament, Lao Zi el que ens diu: “En el bon caminar no hi ha carrils ni petjades” (secció XXVII). En efecte, el viatger espiritual no utilitza cap mapa (ja que com deia el poeta: “No hay camino, se hace camino al andar”), sinó que s’orienta amb brúixola. Per això a l’espiritual, que és home (home i dona se sobreentén) de novetats, no li serveix el mapa que utilitza el religiós, en el qual apareix al detall des del que ha de menjar a com s’ha d’abillar. I d’aquí també que s’hagi utilitzat la modalitat del viatge per mar per a referir-se a l’espiritualitat, car damunt l’aigua no hi ha sendes traçades. És el cas dels sufís perses, per exemple, que parlen del camí interior com un oceà sense riba. Sufís perses, per cert, que en la immensa majoria mai veieren cap mar cara a cara.
Hem dit abans que el viatge no implica sempre desplaçament i que és, primer de tot, un actitud i un estat d’ànim. Podem considerar el viatge en un sentit molt ampli. Potser no és la lectura una mena (molt particular) de viatge? Els antics així ho contemplaven. Observem la curiosa particularitat que ens brinda la rica i polisèmica llengua àrab. L’arrel gramatical àrab s-f-r, d’on venen els mots safar, viatge (d’on prové la paraula safari!) i sifr, llibre, inclou els camps semàntics del viatge i la lectura. Dit d’una altra manera, endinsar-se a fons en un llibre de saviesa, ja sigui l’Alcorà, els Evangelis o el Gita hindú, constitueix un veritable viatge, tal com l’hem anat definint en aquestes línies. La lectura, en aquest sentit, comporta els mateixos riscos que el viatge i demana també una actitud similar d’alerta, buidesa i lliurament absolut.
No hi ha dubte que la vida és una veritable aventura, un viatge sense mapes ni metes, que no s’acaba mai. Pensar la vida en termes viatgers comporta que vivim per a viatjar, que viatgem per a veure, que veiem per a conèixer, que coneixem per a admirar, que admirem per a estimar, i que la consecució de l’amor és la mort o buidament total de la nostra individualitat. I només qui s’ha buidat a si mateix de si mateix és capaç d’acollir-lo tot i, en conseqüència, de donar-lo tot. La conseqüència del coneixement, i el viatge és un procés cognoscent, és l’admiració, i no pas l’acumulació de dades i informacions. Ser savi, i el viatger de veritat ho és, res té a veure amb ser un setciències.
El viatge, metàfora del camí interior, se sembla molt a la poesia, que és sinònim d’expectació i astorament, però també d’interrogants sempre oberts. Vet aquí una altra diferència entre el religiós i l’espiritual. El primer cerca respostes (i quan més contundents millor), el segon avança d’interrogació en interrogació. Llàstima, però, que, com denuncia George Steiner, l’expectació i l’admiració se’ns hagin quedat avui en dia antiquades (Lecciones de los maestros, Madrid: Siruela, 2004), car sense ambdues no hi ha viatge possible; un viatge que, com canta Van Morrison, “is longer than I thought, my love”.
(Article aparegut en català a la revista Dialogal nº 31, tardor 2009, pp. 10-17)
Entradas
