El espíritu dionisíaco de Béjart
Halil Bárcena


El 'Institut d'Estudis Sufís' de Barcelona es un centro dedicado al estudio y el cultivo de la vía sufí del poeta y sabio persa Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (1207-1273), inspirador de la escuela sufí 'mevleví' de los derviches giróvagos. Dirección: Halil Bárcena - Información: sufismo786@yahoo.es www.facebook.com/Institut.d.Estudis.Sufis
Amigas y amigos, salâms:
Bienvenidos al blog del "Institut d'Estudis Sufís" de Barcelona (Catalunya - España), un centro catalán e independiente, dedicado al estudio de la obra del sabio sufí Mawlânâ Rûmî (1207-1273) y el cultivo del sufismo mevleví por él inspirado, en nuestro ámbito cultural.
Aquí hallarán información puntual acerca de las actividades públicas (¡... las privadas son privadas!) que periódicamente realiza nuestro instituto. Dichas actividades públicas están abiertas a todo el mundo, ya que nadie ha encendido una luz para ocultarla bajo la cama, pero se reserva siempre el derecho de admisión, porque las perlas no están hechas para los cerdos.
Así mismo, hallarán en el blog diferentes textos y propuestas relacionados con el islam, el sufismo y la sabiduría tradicional. Es importante saber que nuestra propuesta sufí está enraizada en la sabiduría coránica y la sunna muhammadiana, porque el sufismo es el corazón del islam, pero el islam es el corazón del sufismo.
El blog está pensado como una herramienta de trabajo para todos aquéllos que tienen un sincero interés por Mawlânâ Rûmî, en particular, y la senda del sufismo islámico, en general. Por ello, sus contenidos se renuevan puntualmente. Si se suscriben al blog podrán recibir información puntual sobre todas las novedades que se produzcan.
Para cualquier tipo de consulta o información, no duden en ponerse en contacto con nosotros, a través de nuestra dirección de correo electrónico: sufismo786@yahoo.es
También nos pueden encontrar aquí:
www.facebook.com/Institut.d.Estudis.Sufis
www.facebook.com/halil.barcena
Reciban un cordial saludo, sean quienes sean y lo que sean, estén donde estén, y muchas gracias por su visita. Huuu...!
Halil Bárcena
Director de l'IES
Programa de actividades (Enero - Abril 2025 / 1446) Dirección: Dr. Halil Bárcena Información e inscripciones: sufismo786@yahoo.es
Khalil Jubran, home
Halil Bárcena
Pintor de reminiscències blakeanes, filòsof un xic místic, periodista (en el sentit més noble del mot), retratista (Jung i Tagore posarenm per a ell, però també va treure's de la màniga, una màniga molt ampla, tot sigui dit, un retrat de Muhàmmad, profet de l'islam, i un altre del seu gendre i cosí, 'Alí), el libanès Khalil (la lletra àrab "kh" sona com una "j" castellana) Jubran (o Gibran o Jabran, que també així s'ha transcrit el seu nom) és, a més a més, l'escriptor àrab contemporani més conegut arreu del món, gràcies sobre tot a una obra, El profeta, publicada per primera vegada ara fa setanta-cinc anys i traduïda gairebé a totes les llengues del món.
Nascut l'any 1883 al llogarret de Bixarri, al cor mateix de la muntanya libanesa, no molt lluny d'on creixen els llegendaris cedres sagrats, jubran, però, va viure la major part de la seva vida als Estats Units, concretament entre Boston i Nova York, ciutat en que morí a l'edat de quaranta-vuit anys, víctima d'una greu malaltia provocada per l'alcohol.
Juntament amb els també libanesos Mikhail Nu'aima (el seu millor amic), Amin al-Rihani o Ilya Abú Madi, entre d'altres, Jubran pertany al prolífic grup literari de l'anomenat mahyar, és a dir, de l'emigració. Aplegats a l'entorn d'Ar-Râbita al-Qalamiyya (La Lliga Literària), aquest grapat d'escriptors que visqué lluny del seu país d'origen constituí, no obstant això, un veritable viver d'idees on creixeren alguns dels corrents més reeixits de renovació -i no tan sols literària, sinó també cultural i política- del món àrab contemporani.
Jubran, home d'extraordinària i complexa personalitat, va viure molt en poc temps; en part degut al fet que la seva fou una època de profunds canvis i turbulències polítiques al Pròxim Orient. Home de tendències espiritualistes, poc és, tanmateix, el que s'ha dit del seu compromís polític, malgrat el lloc cabdal que ocupà a la seva vida i també a la seva obra. Efectivament, Jubran esmerçà no pocs afanys en favor de la independència dels països àrabs, llavors sota el jou, primer, turc otomà i, més tard, europeu. En aquest context de lluita, precisament, és on s'ha de situar i entendre el seu cèlebre article "El vostre Líban i el meu" (que en breu apareixerà en aquest blog, traduït directament de l'àrab).
Publicat el 8 de novembre de l'any 1920, al setmanari en llengua àrab As-Sa'ih, òrgan de la Lliga Literària, fundat i dirigit per 'Abd al-Massih Haddad a Nova York, l'article, que fou reproduït de seguit pels principals diaris de Beirut i El Caire, malgrat la forat censura de les autoritats francolibaneses, aparegué poc més de dos mesos després que el general Gouraud proclamés l'Estat del Gran Líban sota mandat francès, consumant d'aquesta manera la partició arbitrària del Pròxim Orient.
L'article representà un fort cop de puny a la taula per part de l'autor, partidari com era de la unitat àrab. Hi ha qui ha suggerit que el ritme hipnòtic del text podria haver estat inspirat en una coneguda fòrmula lingüística emprada a la sura 109 de l'Alcorà, un dels llibres més volguts i llegits per Jubran, encara que havia nascut al si d'una molt humil família cristiana maronita.
Decebut amb el curs dels esdeveniments, després de la publicació d'aquest article, que podria ser considerat el seu testament polític, Jubran, escriptor bilingüe en àrab i anglès, abandona tota activitat política per consagrar-se en cos i ànima a la seva obra pictòrica i lietrària. Aleshores, El profeta, el seu gran llegat literari, encara s'havia d'escriure.
(Publicat en català en la revista El Pou de Lletres nº 10, estiu, 1998, p. 48)
Los siete elementos que componen el haftsin son estos:
1. Sabzé: brotes verdes de trigo, guisantes o cebada, que simbolizan el renacimiento.
2. Samanu: una especie de pudding hecho a base de grano, que simboliza la nueva vida.
3. Serké: vinagre, que simboliza el paso del tiempo y la paciencia.
4. Sîb: manzana, símbolo del amor y la belleza.
5. Sir: ajo, que simboliza la curación, estando ligado a la buena salud.
6. Somagh: una especia iraní que guarda una cierta similitud con el chili, que simboliza la victoria de la luz frente a las tinieblas.
7. Senyed: frutos secos, que simbolizan el amor.
Estos son los elementos imprescindibles de todo haftsin. A veces, sin embargo, se añade algún otro más, pero siempre comienza con la letras sîn, como el sonbôl, un jacinto o narciso, que simboliza la llegada de la primavera; o seké, unas cuantas monedas, que simbolizan el bienestar y la prosperidad.
Por último, el haftsin se completa con los siguientes elementos simbólicos, que vienen a arropar a las siete "s", ya descritas:
- Ayné: un espejo, que simboliza la reflexión sobre la vida.
- Mahí: dos peces rojos, que simbolizan el devenir constante de la vida.
- Tojme morg: huevos pintados, que simbolizan la fertilidad.
- Shamé: velas, que simbolizan la felicidad ligada a la luz.
- Lalé: tulipanes, que son el recuerdo de los seres queridos muertos.
- Golâb: agua de rosas, que simboliza el poder de la limpieza y la purificación.
- Shirîni: dulces, que simbolizan la dulzura como cualidad espiritual.
- Narengi: una naranja y una rosa flotando en un recipiente de agua, que simbolizan a la tierra flotando en el espacio.
Al mismo tiempo, jamás falta en un buen haftsin, algún libro espiritual, como el Corán, el Dîwân de Hâfiz o el Masnaví de Mawlânâ Rûmî; e incluso también algún instrumento musical; todo ello dispuesto según la creatividad de cada cual.
¡Sâl-é now mubârak!
Los profesores de Gibrán en Líbano se sorprendieron por su ansia de conocimiento. La música y la pintura lo cautivaban sobremanera; la escritura, también. Hasta 1902, permanecería en su Líbano natal, donde se había iniciado ya en el arte del retrato, habiendo comenzado también a pergeñar las primeras notas en árabe de la que más tarde sería su obra maestra, An-nabí, El profeta. En enero de dicho año, regresará a Boston. El 1908 fue un año fatídico para Gibrán: en marzo muere su hermanastro Butrus y tres meses más tarde, su madre. Tantas fatalidades lo unieron aún más a su hermana Mariana.
Pero, el maestro es sólo uno de los dos polos de la relación. A la presencia firme y honesta de quien guía, que, como un espejo pulido, refleja nuestros nudos, corresponde la presencia del discípulo, afrontando y sosteniendo la imagen reflejada. Para este último, son éstos, sin duda, momentos difíciles e importantes, puesto que se ponen a prueba la sinceridad de su anhelo de ver, la humildad para reconocer sus “deficiencias”, la fortaleza para sostener la situación y, también, por qué no decirlo, su confianza en el maestro. Seguramente, sólo la sinceridad, la humildad, la fortaleza y la confianza permiten al discípulo no huir y encarar como es debido la situación. Es, precisamente entonces, cuando la dificultad, o el misterio del camino, se vuelve la propia guía, de tal manera que el nudo se deshace.
La segunda cuestión de la anécdota expuesta que nos gustaría destacar, se refiere al “lenguaje” que propicia la comunicación entre el maestro y el discípulo. Muchas veces se ha dicho que las tradiciones musicales islámicas son “tradiciones orales”, pero quizás habría que matizar, como explica Jean During, y hablar de “tradiciones presenciales”, ya que hay una cierta transmisión que se produce, según la expresión persa, sine be sine, “de pecho a pecho”. El término sine, precisa During, remite a la idea de confiar un secreto, un misterio, es decir, algo no formulable mediante palabras. A esta forma de lenguaje que irrumpe cuando el parloteo verbal calla, Mawlânâ Rûmî le llamó zabân-e hâl, esto es, “la lengua del estado interior”. Halil Bárcena ha escrito al respecto: “Podría decirse que se trata del lenguaje del silencio interior, la música callada que propicia lo que los sufíes han dado en llamar el conocimiento del corazón” [2]. El silencio se vuelve, así pues, instrumento pedagógico de lo inefable.
Pero, seguramente, aún hay otro aspecto interesante en este modo “silencioso” de enseñanza. Y es que, si el maestro hubiera mostrado verbalmente la equivocación a su alumno, éste habría “creído” sin más la explicación y, en base a ella, habría rectificado. Creer, en este sentido, comporta que alguien piense por nosotros, al tiempo que nos hurta la experiencia de confrontarnos con el límite. Sin embargo, la anécdota parece mostrar que sólo la identificación y la experiencia del límite permitieron al alumno ampliar el horizonte de su mirada. Y esto último, el cultivo de la capacidad de ver, más que la subsanación del error en sí, era probablemente la cuestión que el maestro planteaba a su alumno. De ahí las siguientes palabras de Mawlânâ Rûmî: “Cuando el oído es penetrante, se convierte en ojo”.
2
Te amo, pájaro hostil
No es de morir de lo que morimos
No es de morir de lo que morimos
Sino de la espuma que pierde memoria
De sus sienes de océano
De la hierba violentada en su guarida
De las llanuras que la hora endurece
Ahítas de selvas insondables
Por develar sólo una de sus ramas
Y del azar,
Atolón que se reduce
Vida atigrada sobre nuestras vidas
¿Con qué red apresarte?
Te amo, pájaro hostil
3
La otra mirada
Si te tropiezas con los muros de carne
Si tus palabras naufragan antes de nacer
Si tu sangre se aferra a tus huesos
Y tu mirada pierde el sendero
¡Haz un llamado a la otra mirada!
La mirada que transgredí el mundo
Y distancia el tiempo singular
En la angostura de los días
Cuando se abisma la penumbra
¡Amotina la otra mirada!
Su brillo te buscaba.
[A los héroes anónimos de la Plaza de Tahrîr,
que obraron el milagro de que, el 2011,
la primavera comenzase en febrero]
Per escriure bé, afirma l'egipci Naguib Mahfuz, cal que l'escriptor romangui lligat emocionalment a un lloc específic o a uns esdeveniments concrets. A l'home de lletres, afegeix el premi Nobel de literatura 1988, li cal una font d'inspiració precisa que nodreixi i fecundi el seu treball literari. El Caire, l'encisadora i un xic caòtica capital egípcia, veritable cor del món àrab, segons el dir de l'escriptor i periodista també egipci Gamal al-Ghitany, ha estat -encara ho és- la llavor fertilitzant del món creatiu de Naguib Mahfuz, el més rodó novel·lista àrab modern.
La major part de l'obra mahfuziana transcorre al mirífic dèdal d'atzucacs i carrerons dels vells barris cairotes, especialment a al-Gamaliyya, damunt les ruïnes de dos palaus fatimides, on l'escriptor nasqué un onze de desembre de 1911 i on passà la seva trejectòria literària. Aquest espai urbà bigarrat i proteic, escenari, entre d'altres textos, de la Trilogia cairota (1956-1957), l'opus magnum de Mahfuz, ha esdevingut, en veritat un dels personatges principals de les seves novel·les i contes durant més de mig segle.
Tanmateix, la mirada de Naguib Mahfuz envers El Caire ha experimentat una notable mutació al llarg de la seva trajectòria literària. Tot coincidint amb moments d'inflexió estilística en què l'escriptor assaja nous procediments narratius, com ara el trencament amb el relat lineal o la incorporació de punts de vista heterogenis, naguib Mahfuz ens ofereix una vila un xic diferent a cada moment. Dues són, al meu parer, les perspectives literàries utilitzades per Naguib Mahfuz a l'hora d'atansar-se a la seva ciutat. En primer lloc, una perspectiva de tall realista, apreciable en obres com ara Khan al-Khalili (1945), El carreró dels miracles (1947) o l'esmentada Trilogia cairota, una llarga novel·la riu amb més de 300.000 mots, en què l'autor examina la vida egípcia compresa entre les dues grans guerres mundials, a través del relat de l'evolució de la família Abd el-Gawwad.
L'escriptor basteix en aquest vast corpus realista una descripció acurada i precisa d'una realitat específica, la dels barris del vell El Caire. A partir dels materials procedents, bé del fèrtil arxiu de la seva memòria, bé del no menys feraç record col·lectiu, l'escriptor convertit en un veritable radiògraf social, reconstrueix, amb una subtil penetració i minúcia dignes del millor entomòleg, la contradictòria vida quotidiana dels vells indrets cairotes habitats per les classes mitja i baixa. En definitiva, aquest conjunt de novel·les ens procura tal arsenal d'informació inequívoca sobre la topografia cairota que, al capdavall, poden ésser considerades, sense cap mena de recança, veritables guies d'un temps d'una ciutat.
La segona perspectiva literària, present a les novel·les Fills del nostre barri (1959), censurada durant dècades, i Històries del nostre barri (1975), així com a un bon grapat dels seus relats breus, posseeix un caire molt més simbòlic. En aquest cas, el carreró, que mai no canvia de faiçó, constitueix un espai recreat en què somni i realitat s'hi barregen i confonen en un univers poètic, creul i a la vegada tendre, no llunyà al descrit per Galdós, com molt bé ha assenyalat Juan Goytisolo.
Dervixos i prostitues, pocasoltes, bocamolls i captaires, visionaris i guillats, personatges tots ells un xic excessius, pul·lulen amunt i avall per un mateix àmbit urbà: un carreró d'un barri popular cairota, on no falten mai les botigues, els basars, la kuttab o escola alcorànica, el passatge subterrani, el hammam o bany turc, l'inquietant monestir sufí, el cementeri i el cafè, lloc aquest de trobada i memòria.
Naguib Mahfuz, el novel·lista total, segons la feliç expressió de l'arabista Pedro Martínez Montávez, se'ns revela com un narrador prodigiós, dotat d'una vigorosa mestria expositiva i d'una gran capacitat per a l'anàlisi i la il·luminació de la realitat. Tant les seves narracions breus com les grans epopeies sobre els barris antics d'El Caire posseeixen quelcom de la màgia miraculosa continguda a la narrativa popular àrab. Així, d'un vell barri cairota, Mahfuz n'erigeix tot un univers ple d'encís i simbolisme; d'una mera anècdota, n'elabora una llegenda de ressò portentós; una vulgar batalla de carrer desencadena un enfrontament de dimensions gairebé tel·lúriques.
Els carerons simbòlics de Naguib Mahfuz ens mostren una visió dstil·lada del món no exempta d'un fi humor sorneguer. En un marc físic que respecta al màxim la topologia urbana d'un El Caire de vegades decrèpit i tronat, confrontat al progrès i la modernitat, Mahfuz emplaça els seus personatges, tots ells egipcis, un éssers la vida dels quals és una amalgama de fatalisme i atzar. Com la resta d'àrabs del segle XX, també els habitants del país del Nil descrits per Mahfuz s'interroguen al voltant de la seva identitat. Es fan l'única i obsessiva qüestió que, com apunta el pensador marroquí Abdallah Larui, es vénen plantejant els àrabs des dels començaments del segle XX ençà: qui és l'altre i qui som nosaltres.
Gràcies al seu talent literari, que li permet de fer sensible la presència del temps i l'espai i caracteritzar magistralment els seus personatges, Naguib Mahfuz aconsegueix convertir en una mena de cruïlla de la condició humana allò que, a un primer cop d'ull, no semblaria sinó una escena limitada i àdhuc costumista. Però lluny del pintoresquisme buit i retòric usat pels escriptors orientalistes, El Caire de Naguib Mahfuz constitueix un fresc viu i contradictori on es confronten i debaten, de vegades violentament, els grans principis universals de compassió, justícia i amor.
(Publicado en lengua catalana en la revista El Pou de Lletres nº 7, otoño 1997, pp. 22-23 )
Jamás los sufíes han puesto el acento en el acto de creer, sino en el de ver. Y para ellos ver es conocer de primera mano, conocer encarnando. Para los sufíes, conocer es ser aquello que se conoce. Los sufíes no se conforman con creer en Dios, sino que aspiran a realizarlo en sí mismos, pero sin apartarse del mundo (estar con Dios es estar con los hombres, dicen) ni renunciar a nada. El sufí no es un santo de escayola. Con todo, son muy cautos a la hora de hablar de Dios (al que se dirigen como el Amigo o el Amado; a veces también como la Amada). Y es que a Dios no se le encuentra buscándolo, aunque quien no lo busca no lo encuentra jamás.
Para los sufíes, la búsqueda espiritual tiene mucho de arte y mucho que ver con el arte y su persecución de la belleza. Dios, dicen, es bello y ama la belleza. De ahí que entre los sufíes haya habido extraordinarios poetas, músicos, calígrafos; también excelentes danzarines. Pero, sobre todo, los sufíes han destacado históricamente por su excelente sentido del humor, algo difícil de hallar a veces entre los religiosos. A un hombre que se quejaba constantemente de todo y de todos, un sufí le dijo en cierta ocasión: “Es más fácil calzarse unas zapatillas que alfombrar toda la Tierra”.
"A nosotros que, sin copa ni vino,