Halil Bárcena, "Perlas sufíes. Saber y sabor de Mawlânâ Rûmî" (Herder, 2015).

«Es verdad que jamás un amante busca a su amado sin haber sido buscado antes por éste» (Mawlânâ Rûmî, Maznawî III, 4393. Traducción: Halil Bárcena).

¡... Eyval·lah ...!

AVISO PARA NAVEGANTES

Amigas y amigos, salâms:

Bienvenidos al blog del "Institut d'Estudis Sufís" de Barcelona (Catalunya - España), un centro catalán e independiente, dedicado al estudio de la obra del sabio sufí Mawlânâ Rûmî (1207-1273) y el cultivo del sufismo mevleví por él inspirado, en nuestro ámbito cultural.

Aquí hallarán información puntual acerca de las actividades públicas (¡... las privadas son privadas!) que periódicamente realiza nuestro instituto. Dichas actividades públicas están abiertas a todo el mundo, ya que nadie ha encendido una luz para ocultarla bajo la cama, pero se reserva siempre el derecho de admisión, porque las perlas no están hechas para los cerdos.

Así mismo, hallarán en el blog diferentes textos y propuestas relacionados con el islam, el sufismo y la sabiduría tradicional. Es importante saber que nuestra propuesta sufí está enraizada en la sabiduría coránica y la
sunna muhammadiana, porque el sufismo es el corazón del islam, pero el islam es el corazón del sufismo.

El blog está pensado como una herramienta de trabajo para todos aquéllos que tienen un sincero interés por Mawlânâ Rûmî, en particular, y la senda del sufismo islámico, en general. Por ello, sus contenidos se renuevan puntualmente. Si se suscriben al blog podrán recibir información puntual sobre todas las novedades que se produzcan.

Para cualquier tipo de consulta o información, no duden en ponerse en contacto con nosotros, a través de nuestra dirección de correo electrónico: sufismo786@yahoo.es

También nos pueden encontrar aquí:

www.facebook.com/Institut.d.Estudis.Sufis

www.facebook.com/halil.barcena

Reciban un cordial saludo, sean quienes sean y lo que sean, estén donde estén, y muchas gracias por su visita. Huuu...!

Halil Bárcena

Director de l'IES

Yâ man Hû...!

Yâ man Hû...!

CONTACTO

Si está interesado en los contenidos del presente 'blog',
póngase en contacto con el 'Institut d'Estudis Sufís' aquí:

Entrada destacada

IES / Programa de actividades (Septiembre - Diciembre 2023 / 1445)

Institut d'Estudis Sufís de Barcelona  Programa de actividades  (Septiembre - Diciembre 2023 / 1445)


miércoles, 4 de junio de 2008

Ibn 'Arabí, viaje y visión


Viatge i experiència visionària
en el sufisme d’Ibn ‘Arabí




Halil Bárcena






Abu Bakr Muhàmmad Muhyi-d-Din Ibn ‘Arabí, conegut com Al-Shaykh al-Akbar, és a dir, “el més gran mestre”, constitueix un referent major de l’espiritualitat islàmica. En efecte, Ibn ‘Arabí és considerat el més eminent i penetrant intèrpret de la doctrina metafísica del tasawwuf o sufisme, terme amb què es designa la dimensió interior o esotèrica de l’islam. Ibn ‘Arabí, el Doctor Maximus dels llatins, és el mestre sense escola formal autònoma que impregna, però, totes les escoles i corrents místics islàmics. La biografia d’Ibn ‘Arabí, el seu itinerari vital i espiritual, respon, amb lleus matisos, a un esquema paradigmàtic comú a tota experiència mística universal; un esquema que conté quatre instants decisius:

a) la conversió, que determina per la seva radicalitat transformadora l’inici d’una vita nova
b) l’estudi i formació, una etapa marcada pel rigor del treball interior i els constants viatges, a través de dar al-islam, a l’encontre dels més reputats savis i mestres de l’època, alguns, però, trobats en el món imaginal, no pas físicament, com ara el gran Abû Madyan
c) la unio mystica, que ve a ser la culminació del periple espiritual
d) l’ensenyament i predicació, és a dir, el temps de compartir amb els altres allò que s’ha vist i gaudit. Al cap i a la fi, estar amb Déu és estar amb els homes.








Nascut a Múrcia, l’any 1165, en el si d’una família d’eximi llinatge àrab, noble, culta, rica i profundament religiosa, Ibn ‘Arabí s’encaminà vers la recerca del sofre vermell, o el que és el mateix, vers la via sufí de realització espiritual, sent encara un jove imberbe, després d’haver viscut una precoç i sobtada experiència de conversió, un dia, a la mesquita major de Còrdova, ciutat de sublims contemplacions, mentre esguarda extasiat com el príncep sobirà, l’home més poderós del país, acomplia la seva pregària davant Déu amb total humilitat. Des d’un bon començament, el peregrinatge espiritual d’Ibn ‘Arabí estigué caracteritzat per fets sorprenentment extraordinaris, com ara aquell intrigant episodi visionari en què, segons el testimoni del propi autor, se li aparegueren en un somni Moisès, Jesús i el propi profeta Muhàmmad; un somni principial, com molt bé ha sabut veure Claude Addas: “Aquest encontre de manera subtil amb els representants de les tradicions majors del monoteísme, que prefigura la dimensió universal de l’ensenyament akbarià, marca doncs el punt zero del que apareix veritablement com el compromís espiritual d’Ibn ‘Arabí”.









No és aquest ni el lloc ni el moment de referir-nos a la singular relació que Ibn ‘Arabí mantingué al llarg de la seva vida amb Jesús. Per tant, que serveixin aquestes breus paraules a tall d’exemple de la veneració que el místic murcià sentí pel fill de Maria, així com del paper cabdal que aquest ocupa en el conjunt de l’hagiologia akbariana: “Ell, Jesús, és el meu primer mestre en la via; és entre les seves mans que jo m’he convertit. Ell vetlla per mi a tot hora i no m’abandona ni un sols instant” .

Cenyim-nos, així doncs, al nostre tema. Després de la seva conversió que, strictu sensu, no és sinó un retorn o rujû’, un retrobament del que ja se és, Ibn ‘Arabí iniciarà una odissea que es perllongarà al llarg de gairebé de trenta anys, en què duu a terme nombrosos viatges, tant per la península com pel nord d’Àfrica, a l’encalç d’un coneixement que dongui explicació a tot allò que ha tingut lloc en el més pregon del seu ésser. Fruït d’aquest infatigable errar pel camí que condueix vers el diví o tarîq, serà l’encontre amb els representants més il.lustres del sufisme andalusí i magrebí d’aleshores, com ara la nonagenària Muna Fàtima de Sevilla, de qui el propi Ibn ‘Arabí escriví que era “molt gran la seva influència espiritual”. Molt s’ha destacat la trobada d’Ibn ‘Arabí, un jovencell llavors, encara que tocat per la inspiració celestial, mantingué, a la ciutat de Córdova, amb l’insigne filòsof i jurista andalusí Ibn Rushd, l’Averrois dels llatins, qui quedà bocabadat davant del desplegament de saber del jove murcià; un saber emanat no tant de l’especulació racional sinó de la intuïció i el desvetllament espirituals.


Malgrat aquests encontres, però, el cert és que Ibn ‘Arabí ha de ser considerat un uwaysí, un home de Déu sense arbre genealògic regular. Els sants d’aquesta categoria no reben l’influx espiritual físicament, d’un mestre personal, sinó d’un savi del passat, ja mort, o fins i tot d’un profeta. Són els uwaysí els deixebles d’Al-Khadir, el guia invisible que, segons l’enigmàtic relat alcorànic, acompanya a Moises en el seu errar . Aquell mestre que, des de l’ocultació, acompleix la seva tasca iniciàtica en els cors dels escollits. Als trenta-vuit anys, Ibn ‘Arabí marxà vers l’Orient per no tornar mai més enrere. A l’igual que el seu viatge interior, el vertical, tampoc l’horitzontal, és a dir, el geogràfic, tindrà retorn. Així doncs, l’any 1202, trobem al nostre home a la ciutat santa de La Meca, mare de totes les ciutats, on gaudirà de múltiples i poderoses experiències visionàries, com la que tingué lloc, en certa oportunitat, mentre acomplia les set voltes rituals a la negra ka’aba cúbica, veritable cor de l’univers, centre immòbil de l’espiritualitat islàmica. En definitiva, a La Meca, fontana de l’Islam, és on Ibn ‘Arabí gaudirà de la unió mística, com no podia ser d’una altra manera. Unió mística que en ell es concreta en la seva pròpia investidura en tant que segell de la santedat muhammadiana. Fruït d’aquesta experiència unitiva, justament, neixeran les Futuhat al-Makkiyya, Les iluminacions de La Meca, veritable summa mystica de la que es nodrirà tota l’espiritualitat islàmica posterior.





Seguint la recomanació d’un hadiz profètic, Al-Shaykh al-Akbar acabarà per assentar-se per sempre més a la ciutat de Damasc, on es lliurarà en cos i ànima a l’escriptura i l’ensenyament. Ibn ‘Arabí morí a la capital síria, l’any 1240, deixant darrera seu un vast llegat literari de més de quatre-centes obres escrites i un grapat de deixebles de primer ordre intel•lectual i espiritual. I és que l’ambiciós propòsit del místic murcià no fou altre que reunir en una sola visió tots i cadascun dels diferents aspectes de l’Islam. Tanmateix, la seva tasca no es redueix a un simple enciclopedisme. Fent honor al seu propi nom, Muhiy-i-d-Din, “el vivificador de la religió”, Ibn ‘Arabí revitalitzarà, amb el seu geni, tot el llegat sapiencial de l’Islam, fins al punt que en l’Islam espiritual hi ha un abans i un després d’ell. Molt d’hora, certament, el nostre autor se sent investit, per mandat diví, d’una missió extraordinària que, d’altra banda, no té cap mena de rubor a proclamar. En tot moment és conscient del rol axial que té dins de la santedat muhammadiana. Així com el Profeta de l’Islam és, segons la tradició islàmica, el segell de la profecia, és a dir, la síntesi de tots els profetes precedents, Ibn ‘Arabí se sap el darrer hereu de la santedat muhammadiana, per tant qui ha rebut la totalitat de les ciències profètiques revelades amb anterioritat. Afirma el mestre andalusí: “Jo sóc l’Alcorà”.


En qualsevol cas, a nosaltres el que ens interessa subratllar d’Ibn ‘Arabí ara i aquí és que si bé no és l’únic sí és el més audaç expositor de la imaginació creadora, segons la feliç expressió encunyada per Henry Corbin, és a dir, la facultat imaginal que opera en l’anomenat mundus imaginalis, l’espai intermedi, barzâj en àrab, on té lloc la reunió dels contraris, allí on el cos s’espiritualitza i simultàniament l’esperit es corporalitza; l’espai subtil en què és possible l’experiència visionària. Sosté l’islamòleg Miguel Cruz Hernández: “la relativa novetat d’Ibn ‘Arabí és representada per l’intermediari (barzaj)”.








Viatge i visió en Ibn ‘Arabí


Ibn ‘Arabí estableix unes estretes relacions entre el viatge espiritual i l’experiència visionària. Un dels textos en què millor queden palesats aquests vincles és, justament, el Llibre de les revelacions dels efectes dels viatges, en àrab Kitâb-ul-isfâr ‘an natâ’iji-l-asfâr, el qual ens disposem a comentar tot seguit. El que primer copsa la nostra atenció del llibre és el subtil joc de paraules del seu títol. Val a dir que si quelcom caracteritza al mestre andalusí és l’ús genuí i multiplicador que fa de la terminologia clàssica. En realitat, tota la mística, en tant que experiència plena de la Vida, com diria en Raimon Panikkar, és sempre un fenomen generador de llenguatge.

El títol del llibre que ara ens ocupa juga amb les múltiples significacions i polisèmies de l’arrel àrab safara. Però veiem un grapat a tall d’exemple: la forma verbal safara és viatjar mentre que safar (plural, asfâr) és viatge. La sufra són les estovalles que els sufís usen en els seus menjars rituals i que evoquen el vagareig del dervix en tant que nòmada en el camí de Déu. De fet, el tema central del Kitâb… és el viatge espiritual, encara que entès a la manera akbariana. Per la seva banda, sifr és llibre, recull escrit. En certa forma, la lectura, o millor encara, l’hermenèutica, suposa un viatge interpretatiu. Més encara, l’hermenèutica constitueix el model per excel•lència del viatge, car permet travessar de la paraula a la seva comprensió. Així, endinsar-se en el text sagrat alcorànic, per exemple, no és sinó internar-se en el seu dèdal de sentits. En conseqüència, una tradició religiosa com l’Islam sustentada en un llibre, l’Alcorà, forçosament s’ha de trobar en un perpetu estat interpretatiu, més si tenim en compte el particular concepte de lectura que l’Islam posseeix. Diguem simplement de passada que el terme àrab aya s’empra tant per designar els versicles que composen el text alcorànic com els signes d’un univers que també demana ser llegit i interpretat. La vida, en la seva sublim plenitud, se’ns mostra com a text prenyat de símbols que calen ser interpretats. Llegim a l’Alcorà: “Els farem veure els nostres Signes miraculosos, textos divins, en ells mateixos i en els horitzons més llunyans, perquè vegin molt clarament que això és la veritat”. Per últim, isfâr és desvetllar, descórrer el vel de la ignorància, mentre que sâfara, tercera forma verbal de safara vol dir morir.

Axí, podríem concloure que el viatge espiritual implica adquirir un coneixement que poc té a veure amb l’acumulació d’informació i molt amb la il•luminació interior. Al mateix temps, el viatge espiritual opera una transformació interna de tal magnitud que és com si hom morís a si mateix, a la seva petitesa en tant que home, per a renéixer en un ésser que sent el mateix és absolutament diferent. Insistim un cop més: el tema central del Kitâb… és, en efecte, el viatge. Segons la cosmologia i l’antropologia akbarianes tot en l’univers està en trànsit, inclòs el propi Déu, en un viatge universal que no té fi, ni en aquest món ni tampoc en l’altre. Déu està creant, millor dit, recreant a cada instant el món, com recull l’expressió alcorànica khalq jadîd, literalment “una creació nova”, tan estimada pel nostre autor. L’ésser humà és per a Ibn ‘Arabí, abans que res, un homo viator. Afirma el mestre andalusí: “Tu seràs per sempre més un viatger, mai no podràs establir-te en cap lloc”. Un dels ahadiz predilectes dels espirituals de l’Islam diu així: “Viu en aquest món com un estranger o com un viatger, sempre de pas (….), mentre visquis prepara’t per la mort”.










De fet, no ens equivocaríem gaire si afirméssim que l’Islam és la tradició religiosa per antonomàsia del viatge. I no tan sols pel fet que el hajj, o pelegrinatge ritual a La Meca, sigui un dels cinc pilars constitutius de la fe islàmica. En realitat, tot el lèxic tècnic de l’Islam, en general, i del sufisme, en particular, està amarat de connotacions viatgeres. Sharía, és a dir, la llei islàmica que permet que les coses siguin el que són i com són no vol dir sinó “camí vers la fons”; i tarîqa, que en certa forma és un vocable sinònim de sufisme, també vol dir camí. No podem oblidar tampoc que l’Islam neix d’un desplaçament, l’emigració de la llavors jove i tendre comunitat islàmica de La Meca a Medina, i que el model de viatge místic islàmic no és sinó el mi’râj o vol nocturn de Muhàmmad.L’essència de la vida és, per a Ibn ‘Arabí, el moviment. Tot gira, ens dirà en el mateix sentit el poeta persa Maulanà Rumí, inspirador de l’ordre sufí dels dervixos balladors. I el moviment és gràcia divina. “Al-haraka baraka”, ens dirà el propi profeta Muhàmmad. Però, malgrat que tothom és un caminant, en tant que ésser humà, no tothom és un viatger. El viatger és qui ha pres consciència del seu caminar vers Déu. Diu l’Alcorà: “En veritat, a Déu pertanyem, d’Ell venim, i certament a Ell retornem”.


D’aquí les següents paraules del mestre andalusí tant en la línia del que podríem anomenar el pensament circular del sufisme: “Considera que el món és de figura esfèrica i per això desitja amb ànsia tornar al seu principi, un cop que hagi arribat a la seva fi, és a dir, a Déu, que fou qui ens va treure del no ser al ser i a qui hem de retornar, com Ell mateix diu en diversos llocs del seu llibre, l’Alcorà (…) Tot ésser, tota cosa, és una simple circumferència que torna a aquell de qui va prendre el seu principi…”.






Resumint el dit fins ara, m’atreviria a afirmar que Ibn ‘Arabí insinua en el seu text la següent seqüència: vivim per viatjar, viatgem per veure, veiem per conèixer, coneixem per estimar, estimem per morir i morim per renéixer un cop més. El motiu del viatge és veure, tot sabent que, per a Ibn ‘Arabí, veure i escoltar són el mateix. Afirma l’Alcorà que el motiu del vol nocturn de Muhàmmad ha estat “per fer-li veure”, però, és clar, amb altres ulls diferents als dels sentits. El místic, aquell que ha invertit la seva visió, mira el món amb ulls diferents. La mirada transformada del místic té com a òrgan de percepció el cor. Un cor encès que viu en estat de perpetu astorament, en continua perplexitat o haira, segons el lèxic sufí. “Déu meu”, clamarà Muhàmmad, “feu créixer la meva perplexitat”.


Cal precisar, però, que la mirada del místic no és pas voluntarista, de cap manera obeeix al voler egoista, sinó, ans al contrari, al seu despullament i abandò radical a Déu. Un hadiz qudsí citat per Ibn ‘Arabí en les seves Futuhat diu així: “Qui Em veu i sap que Em veu no Em veu pas”. Per tant, qui veu, coneix; qui coneix estima i qui estima mor d’amor. Com observem el coneixement de Déu porta indefectiblement a enamorar-se d’ell. “Qui el coneix, l’estima”, ens dirà el sufí Hassan al-Basrí. I l’estima perquè reconeix en ell la seva font, l’origen de la seva vida. Ens trobem, així doncs, davant d’un coneixement que més aviat és reconeixement. Pel seu costat, l’estimació vers Déu condueix al morir d’amor. Una mort que és simbòlica, iniciàtica si es vol. La mors mystica del sufí o fanâ no té a veure amb el final dels nostres dies sinó amb el present transformador de cada instant. Morir pel místic significa viure més. D’aquí la recomanació del següent hadiz: “Mutú qabla an tamutú”, o el que és el mateix, “Moriu abans de morir”. Per acabar, podríem dir que el viatge espiritual que Ibn ‘Arabí ens descriu no és sinó el destí final de tot home obert a Déu. Un viatge que ens permet pouar en la font de la vida.



(Publicado en catalán en Pensar per conviure, nº 2, 2005, pp.85-92)



Lecturas recomendadas

  • Abbas Kiarostami, Compañero del viento (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2006).
  • José Antonio Antón Pacheco, Intersignos. Aspectos de Louis Massignon y Henry Corbin (Athenaica, 2015).
  • Khalili, Una asamblea de polillas (Mandala, 2012).
  • Masood Khalili, Los susurros de la guerra (Alianza, 2016).
  • Olga Fajardo (ed.), La experiencia contemplativa. En la mística, la filosofía y el arte (Kairós, 2017).
  • Seyed Ghahreman Safavi, Rumi's Spiritual Shi'ism (London Academy of Iranian Studies, 2008).
  • Shams de Tabriz, La quête du Joyau. Paroles inouïes de Shams, maître de Jalâl al-din Rûmi. Trad. Charles-Henry de Fouchécour (CERF, 2017).
  • Tom Cheetham, El mundo como icono. Henry Corbin ya la función angélica de los seres, (Atalanta, 2018).

¡Ah... min al-'Eshq!

"A nosotros que, sin copa ni vino,
estamos contentos.
A nosotros que, despreciados o alabados,
estamos contentos.
A nosotros nos preguntan: “¿En qué acabaréis?”.
A nosotros que, sin acabar en nada,
estamos contentos"

Mawlānā Ŷalāl al-Dīn Rūmī

¡... del movimiento a la quietud!

... de la palabra al silencio !!!

"Queda mucho por decir,
pero será Él quien te lo diga
para que lo entiendas, no yo"

Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (m. 1273)