Dîwân de Hal·lâj (40)

Dîwân de Hal·lâj (m. 922)

1. Entre la veritat i jo no queda res que ens distingeixi,
ni proves ni signes que calgui demostrar.


2. Es manifesta, així, la veritat en plena aurora,
flama fulgurant que poncella poderosa com una perla de llum.


3. Ningú no reconeix la veritat tret d’aquell a qui es revela;
l’efímer que es marceix sense remei no pot concebre el perdurable.


4. No es demostra el creador a partir de la seva obra,
com qui contempla un instant fugisser i creu saber quelcom del temps.


5. La prova és ell, sols a ell pertany, emana d’ell, vers ell s’adreça,
testimoni del ver en el descens del discernir.


6. Sols a ell pertany la prova, d’ell emana, depèn d’ell, és per ell i amb ell.
Verament, hi trobem una ciència preclara.


7. És la meva raó de ser i de proclamar la meva fe;
això unifi ca conviccions en la unitat i és el meu credo.


8. S’expressen així els solitaris que viuen en ell,
que gaudeixen d’una insondable saviesa, en públic i en secret.


9. Raó de ser dels qui existeixen per ell, i en ell s’extasien;
fills d’un mateix llinatge, fi dels amics i companys.


(Traducció de l'àrab al català a càrrec de Halil Bárcena)