Dîwân de Hal·lâj (m. 922)
35.
1. Quietud, després silenci i a la fi mutisme;
coneixement, després passió i tomba al final (1).
2. Fang, foc i després llum;
fred, ombra i després sol.
3. Pedregar, més enllà planura i al final desert;
riu, més tard oceà i acabat terra ferma.
4. Embriaguesa, més enllà sobrietat i al final anhel;
proximitat, confl uencia i a la fi intimitat.
5. Constricció, delectanca i al final esborrament;
separació, tot seguit reunió i al final extinció.
6. Captura, després devolució i finalment atracció;
descripció, més tard il·luminació i a la fi embolcallament.
7. Expressions per a gent lúcida
que sap bé que aquest món és una autèntica desferra,
8. remor de veus confuses darrere de la porta;
però els mots del savi són xiuxiueigs a cau d’orella.
9. I l’últim que el servent lliura en arribar al darrer límit
és el destí personal i la pròpia ànima,
10. car l’home és el servent de la fe confiada:
la veritat de la veritat és acomplir la santedat en un mateix.
Notes:
(1) El poema és una enumeració de cada etapa o maqâm del camí espiritual, segons el concep Hal·lâj.
(Traducció de l'àrab al català a càrrec de Halil Bárcena)
