La petjada del sufisme
a la Turquia contemporània
Halil Bárcena
La moderna república turca, hereva, en certa forma, de l’antic imperi otomà, conserva una inesborrable petjada sufí, encara que adaptada a les noves circumstàncies d’un estat amb vocació europeista que manté una fèrria voluntat laica. El tasawwuf o sufisme, definit a voltes com la dimensió mística de l’islam, constituí un dels trets més característiques del llarg període otomà, arribant a generar una excepcional riquesa en quant a manifestacions no tan sols espirituals, sinó també artístiques -de tots és conegut el gust sufí pel conreu de les arts-, culturals i socials. Organitzat majoritàriament en forma de tarîqâts o ordes guiades per un pîr o mestre espiritual, el sufisme, veritable cor místic de l’islam, deixà la seva petjada en el fèrtil art otomà -poesia, música i cal·ligrafia, especialment-, en la vida social -recordem el pes assolit pels diferents gremis artesanal, organitzats a la manera de les mateixes ordes sufís-, en la reflexió teològica i fins i tot en la vida política. Pensi’s, sense anar més lluny, que en un moment determinat de la vida imperial els soldans otomans prenien possessió del seu càrrec en presència del pîr dels mevlevís, és a dir, el guia dels dervixos balladors, seguidors del poeta i místic sufí persa Mawlânâ Rûmî (m. 1273), coneguts per la seva cèlebre dansa ritual circular, popularitzada en els darrers anys a l’occident europeu.
Tot aquest univers sufí, però, patí un cop molt dur amb el desmantellament del vell, i en molts cassos caduc, Imperi Otomà, rere de la derrota soferta a la primera guerra mundial, i el naixement de la moderna Turquia republicana, durant els anys 20 del segle passat, sota l’influx de Mustafà Kemal, conegut com Atatürk, és a dir, el pare dels turcs. El món sufí de les grans ordes i fraternitats místiques, que en molts cassos havien perdut un xic del dinamisme i la creativitat dels seus mestres fundadors, fou vist pels nous modernistes turcs, marcats per un profund nacionalisme, com un element retrògrad i obscurantista. En efecte, el sufisme, o millor dit, el pitjor rostre del sufisme -car s’ha de dir que sota el nom sufisme conviu un bon grapat de sufismes ben diferents entre tots ells i fins tot força contradictoris entre sí-; el sufisme, dic, es veié com un fenomen retardor de la volguda modernització de la nova Turquia, que necessitava ser esborrat d’una societat incipient que s’emmirallava en l’occident europeu. En un discurs pronunciat l’any 1930 per Mustafà Kemal, l’artífex del nou país turc expressà sense embuts: “La nova i moderna República turca no pot ser mai el país dels xeics o mestres sufís, dels dervixos, dels fanàtics i supersticiosos membres de les confraries sufís, sinó el país de la ciència i el coneixement”.
El kemalisme, la doctrina política encarnada per Atatürk, es presentà com un nacionalisme turc d’orientació europeista, basats en els principis inspiradors de la revolució francesa, adaptats pels que són els veritables cervells del kemalisme: l’escriptor Namik Kemal i el pensador Ziya Gökalp, aquest, curiosament, amb un reconegut passat sufí. La dictadura kemalista, que, segons el propi Atatürk, governa per al poble turc, però sense el poble turc, dugué a terme en un brevíssim espai de temps, no encara deu anys, una dràstica política de suplantació -i autoimmolació- cultural de resultats molt desiguals. El que és cert és que el cas turc, la democràcia turca (amb tots els ets i uts que es vulguin posar), és gairebé únic en l’àmbit islàmic. El que passa és que el preu pagat ha estat molt elevat. Aquests són alguns dels canvis impulsats per Atatürk: l’any 1924, aboleix el califat islàmic ostentat pels otomans; l’any 1928 substitueix l’alifat àrab per l'alfabet llatí; l’any 1930, el nounat país turc, bel·ligerantment laic, deixà de tenir l’islam com a religió oficial, passant-se a regir les mesquites per un ferri control estatal. Dins de la campanya més àmplia de turquització de la vida social, també l’islam passarà a ser un islam turc. Un exemple: l’adhan o crida a l’oració es començarà a fer en turc i no pas en àrab, com és comú a tota la resta del món islàmic. Només, l’any 1950, i després d’una tímida campanya de reislamitzacció avortada pels militars, garants del llegat republicà kemalista, es restablirà la crida a l’oració en l’àrab canònic.
Pel que fa al sufisme, cas que ens preocupa ara i aquí, la política antireligiosa d’Atatürk es deixà sentir amb força, com ja hem avançat. En efecte, el sufisme fou prohibit per llei, sent abolides les grans ordes i llurs bens confiscats. L’any 1925, el 13 de desembre més concretament, es promulgà la “Llei 677”, segons la qual, podem llegir textualment, “es prohibeix i aboleix la professió de guardià de les tombes, la utilització de noms místics; es clausuren les tekkes o centres de reunió sufí, les zawiyes o seus centrals de les ordes sufís, i les tombes dels dervixos”; tenint en compte el vell costum sufí de visitar les tombes dels diferents sants i mestres sufís, com a gest de reconeixement del seu mestratge.
De totes maneres, però, les lleis poden prohibir les manifestacions externes del sufisme, però difícilment tenen accés al cor dels sufís, homes discrets per definició. Com bé deia Saadettin Herper, músic i dervix mevleví: “Quan la taverna [que és com els sufís anomenen llurs llocs de trobada] es tanca, el cor del propi dervix esdevé una taverna”; la qual cosa vol dir que el sufisme ha sobreviscut, durant llargues dècades, en la més dura clandestinitat, fins ara mateix, en què ha experimentat una revifalla en la Turquia dels nostres dies, impulsat en certa mesura també per l’interès que la mística sufí ha suscitat en amplis sectors occidentals.
Ja he fet esment anteriorment al caire polimòrfic del sufisme. De fet, no hi ha un sol sufisme, sinó diversos sufismes. Però, ¿quins són els sufismes que avui en dia conviuen a la Turquia contemporània? Des del període otomà, dos han estat les sensibilitats sufis que han arrelat en terres turques, cadascú d’ells amb llurs propis trets específics. Primerament, hauríem de parlar d’un sufisme que podríem anomenar d’importació, i valgui l’expressió, provinent dels àmbits àrab i persa. Al capdavall, és en aquests dos àmbits on han sorgit les personalitats més reeixides, grans sants, savis i mestres de coneixement, del sufisme tradicional. Estaríem parlant, doncs, d’un sufisme sobri, ortodox i legalista, és a dir, respectuós i fidel als postulats de l’islam majoritari o sunní i als preceptes de la xara o llei islàmica. En alguns casos, els menys interessants des del punt de vista espiritual, aquest sufisme no deixa de ser un mer islam pietós o una espiritualització de la religiositat islàmica. Es tracta d’un sufisme urbà, fortament implantat en les principals ciutats turques, Istanbul principalment.
En segon lloc, ens trobem davant d’un sufisme autòcton i de tall rural i popular, molt més arrelat en la proteica personalitat religiosa turca, nodrida de múltiples elements tan islàmics com preislàmics. Es tracta d’un sufisme molt més heterodox, molt influït per cents corrents xiïtes, com és el cas del dervixisme bektashí, inspirat pel sant sufí Hadji Bektash Velí, enterrat al bell mig de l’Anatòlia, on cada any es celebra un festival de música i poesia, dues manifestacions artístiques molt volgudes per aquesta minoria religiosa que representa, aproximadament, un 15% de la població turca.
Aquesta és una primera classificació del sufisme turc, de caràcter genèric. Veiem, a continuació, quins són els quatre rostres que presenta aquest sufisme turc contemporani que sobreviu en un àmbit laic, hereu del pensament kemalista, força hostil, encara que no com en dècades anteriors, molt més bel·ligerant. En primer lloc, trobem el sufisme de les grans germandats religioses, configurades al voltant d’un líder carismàtic. Són la versió contemporània i, per tant, actualitzada de les velles ordes sufís del període clàssic de la mística islàmica. Aquestes grans germandats han patit molts problemes amb les autoritats polítiques, degut, sobre tot, al gran poder que posseeixen. I és que poden ser considerades com un estat dins l’estat turc, comptant amb els seus propis mitjans de comunicació, bancs i centres educatius, incloses universitats privades.
El sufisme d’aquestes associacions, caracteritzades per un fort i fervent sentiment de pertinença, lliga l’espiritualitat, basada en un ferma pràctica tant individual com col·lectiva, amb l’acció fructífera en el món. Dit d’una altra manera, el món no és pas un obstacle per al desenvolupament espiritual, sinó el lloc, justament, de manifestació de la pròpia via espiritual. Salvant totes les diferències salvables, algunes d’aquestes germandats recorden a institucions cristianes, com ara l’Opus Dei, per exemple. Dues de les més influents germandats són els fethullahis, que prenen el nom del seu fundador, el carismàtic Fethullah Gülen, un dels homes més influents de l’actual Turquia; i els nurcus, hereus de Saïd Nursi, un dels primers opositors a les reformes kemalistes.
En segon lloc, tenim el sufisme de les velles tarîqâts o ordes sufís del període clàssic de la mística islàmica; ordes que han patit moltíssim, primer, el desgast natural del pas del temps i, segon, la política prohibicionista duta a terme pel kemalisme. Aquestes ordes sobreviuen tot mantenint els mateixos patrons clàssics tant pel que fa a les pràctiques tradicionals com a la forma d’organitzar-se. De totes elles, només l’orde jerrahí viu una certa revifalla, fins al punt de que s’ha difós fins i tot per alguns països europeus i americans, gràcies a l’impuls d’alguns occidentals convertits a l’islam per via sufí. També l’orde mevleví dels dervixos balladors, orde no importada sinó nascuda en terres turques en torn a un sant persa, viu una segona vida, tant dins com fora de Turquia. El que succeeix és que l’atracció que desperten l’obra poètica de Mawlânâ Rûmî i la dansa i la música mevlevís va molt més enllà del marc estricte de la seva revitalitzada escola.
Tercer, el sufisme autòcton bektashí, al qual ja ens hem referit, que sintetitza en el seu si elements del xamanisme turc centreasiàtic, del cristianisme anatòlic i del xiisme duodecimà. Minoria eclèctica i heterodoxa dins d’un país majoritàriament sunní -al menys sociològicament parlant-, els bektashís han estat partidaris del laicisme republicà, al llarg de la turbulenta història turca del segle XX. I és que, evidentment, les minories religioses viuen millor en un país no confessional. A causa del seu sincretisme religiós, han estat focus de l’odi de l’islamisme violent turc, molt minoritari, tot sigui dit de pas. Com a tret gens menyspreable del dervixisme bektashí, cal subratllar el paper preponderant que hi juga la dona, quelcom inusual en el marc de l’islam.
I quart, el que podríem anomenar un nou sufisme de tall malamatí, caracteritzat per una aproximació lliure, personal, gens llastrada pel passat, del llegat tant artístic com sapiencial del millor sufisme. Es tracta d’un nou sufisme lliurepensador, minoritari però molt significatiu i no pas elitista, no sotmès a cap forma religiosa, lliure de tot ritualisme i flexible, molt flexible, pel que fa a les seves maneres organitzatives. Aquest sufisme aplega a artistes -poetes, músics, cal·lígrafs-, com ara el neyzen [excel·lent intèrpret de ney, la cèlebre flauta de canya dels dervixos] Niyazi Sayin. A diferència del sufisme clàssic, el seu lloc de trobada ja no és la vella taverna, sinó les cases particulars, les petites llibreries de sempre o els cafès.
Per acabar, voldria dir unes paraules a propòsit de la revifalla experimentada en els darrers anys pel sufisme mevleví, el dels dervixos balladors. Conviuen en aquest fenomen dos elements. Primer, no podem negar-lo, l’ús pervers que les autoritats turques han fet de la música i la dansa dels deixebles contemporanis de Rûmî, que, convertides en un mer espectacle folklòric executat per dubtosos dervixos de circumstància, no són res més que un reclam turístic per promocionar el seu país a l’estranger.
En segon lloc, però, és indubtable que el descobriment mundial del pensament espiritual de Rûmî ha estat un fet sincer i inqüestionable. Avui, el sufisme gaudeix internacionalment d’un cert reconeixement oficial, gràcies a Rûmî i els dervixos balladors. Així, l’any 2007 fou proclamat per la UNESCO l’ “Any Internacional Rûmî” en commemoració del 800 aniversari del naixement del mestre persa de Konya, inspirador de l’escola sufí dels dervixos balladors, cèlebres pel samâ’, la dansa circular, que fou inclosa, l’any 2003, dins el patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO. No hi ha dubte que aquest reconeixement del sufisme a través de la figura emblemàtica de Rûmî, tant fora com també dins de la pròpia Turquia, té molt a veure amb seu tarannà universalista i integrador, que no té preu en uns temps tan convulsos i en plena ebullició com els presents, marcats per l’encreuament no sempre còmode de cultures i religions que han viscut durant segles donant-se l’esquena o fins i tot lluitant aferrissadament entre si, amb el consegüent empobriment de totes elles.
