PRÓXIMAS ACTIVIDADES

* CONFERENCIA:

'El sufismo de Mawlânâ Rûmî, una mística de la escucha', cargo de Halil Bárcena

22 de febrero de 2017

Espacio Ronda Barcelona

Consell de Cent 382

08009-Barcelona

Información:

T. 934 61 47 04

* SEMINARIO:

‘El sufismo’, a cargo de Halil Bárcena

Dentro del ciclo “Espiritualidad y naturaleza humana”, organizado por el Institut Gestalt de Barcelona.

6 de marzo de 2017

De las 18’30 a las 20’30 h.

c. Verdi 94, bajos

08012-Barcelona

Información e inscripciones:

T. 932 37 28 15

http://www.institutgestalt.com/areas-de-conocimiento/actividad/el-sufismo


¡... Eyval·lah ...!

AVISO PARA NAVEGANTES

Amigas y amigos:

Bienvenidos al blog del "Institut d'Estudis Sufís" de Barcelona (Catalunya - España), un centro catalán e independiente, dedicado al estudio de la obra del místico persa Mawlânâ Rûmî (1207-1273) y el cultivo del sufismo mevleví, en nuestro ámbito cultural.

Aquí hallarán información puntual acerca de las actividades públicas (¡... las privadas son privadas!) que periódicamente realiza nuestro Institut. Dichas actividades públicas están abiertas a todo el mundo, ya que nadie ha encendido una luz para ocultarla bajo la cama, pero se reserva siempre el derecho de admisión, porque las perlas no están hechas para los cerdos.

Así mismo, hallarán en el blog diferentes textos y propuestas relacionados con el islam espiritual, el sufismo y la sabiduría tradicional. Es importante saber que nuestra propuesta sufí está enraizada en la sabiduría coránica y la
sunna muhammadiana, con lo que no es de orden terapéutico, ni pertenece a la categoría de la auto-ayuda, el crecimiento personal, el coaching u otros sucedáneos.

El blog está pensado como una herramienta de trabajo para todos aquéllos que tienen un sincero interés por Mawlânâ Rûmî, en particular, y la senda del sufismo islámico, en general. Por ello, sus contenidos se renuevan semanalmente. Si se suscriben al blog podrán recibir información puntual sobre todas las novedades que se produzcan.

Para cualquier tipo de consulta o información, no duden en poneros en contacto con nosotros, a través de nuestra dirección de correo electrónico: sufismo786@yahoo.es

También nos pueden encontrar aquí:

Reciban un cordial saludo derviche, sean quienes sean y lo que sean, estén donde estén, y muchas gracias por su visita. Pero, antes de concluir, una advertencia importante: tal vez el nuestro sea el único blog sufí del mundo en el que se escribe acerca del noble y caballeresco deporte del rugby (y del deporte tradicional en general). Por consiguiente, quien tenga excesivas manías al respecto no hallará aquí su lugar.

¡Huuuuuuu ... !

Halil Bárcena
Director de l'IES

Yâ man Hû...!

Yâ man Hû...!

CONTACTO

Si está interesado en los contenidos del presente 'blog',
póngase en contacto con el 'Institut d'Estudis Sufís' aquí:

lunes, 26 de mayo de 2008

Humor y sufismo



Humor sufí,
un assumpte molt seriós


Halil Bárcena







Presentació


Música i poesia han estat dues de les formes expressives més i millor conreades pels místics sufís des dels seus incerts inicis, sobre tot pels dervixos d’ascendència persa, per exemple, Ŷalāl al-Dīn Rūmī (1207-1273), de qui tot just celebrem aquest any el 800 aniversari del seu naixement, motiu pel qual UNESCO ha declarat el 2007 “Any Internacional Rūmī”. Música i poesia, però també l’humor, en forma d’una riquíssima tradició oral de contes i breus històries que persegueixen, ho veurem tot seguit, quelcom més que arrencar-nos un somriure. Tots tres mitjans expressius tenen molt en comú. Música, poesia i conte humorístic penetren en nosaltres per escletxes sensorials tancades a la raó discursiva, tocant fibres íntimes del nostre pensar i sentir que altrament romandrien adormides. A diferència del pesat discurs religiós o de l’àrida prosa teologal, ambdós tan previsibles, els camins expressius pels que transiten la música, la poesia i el conte humorístic són sempre nous i insospitats, entre altres coses perquè (poesia i conte sobretot) es complauen en l’equívoc, adquirint un sentit profund radicalment diferent al literal i evident. Entesos així, els contes i les històries sufís, més enllà de provocar el nostre riure, que també, esdevenen veritables camins de coneixement. Sovint, el conte sufí ha fet de les incapacitats i mancances espirituals dels religiosos (el teòleg i el jurista, en primer lloc, però també el fidel a seques) el blanc del seu fi i sorneguer sentit de l’humor. I és que el dervix ha entrevist des d’un bon començament les limitacions que tot formalisme religiós implica.

Aquí van set perles del bon humor sufí. En alguns casos, tenen com a protagonista al cèlebre Mol·là Nasreddin, una mena de savi estúpid, bon exemple de la torpor del religiós, les facècies del qual formen part del ric llegat oral de la mística sufí oriental.



1
Un dia, a trenc d’alba, el Mol·là Nasreddin s’afanyava a encerclar casa seva -jardí inclòs-, amb tot de petites pedretes, no més grans que un ral, que anava col·locant, una rere l’altre, amb cura esquisida. No cal dir que tenia per hores. El cas és que, al cap d’una bona estona, quan gairebé havia arribat a la meitat, passà per davant seu un bon amic, barber de professió, que en veure el Mol·là tan capficat en aquella rara operació, li digué:
- “Però, Nasreddin, què fas?”.
- “Rodejo la casa amb pedres”, contestà el Mol·là sense perdre la concentració ni un segon.
- “I es pot saber per què ho fas això?”, demanà l’amic, que no acabava d’entendre res.
- “Perquè els tigres no m'entrin a casa”, respongué Nasreddin tot convençut.
- “Però si aquí no hi ha de tigres”, replicà el barber, que no podia creure el que sentia.
Nasreddin exclamà llavors, gesticulant de forma exagerada:
- “¡Veus, ja sabia jo que això funcionava!”.





2
Els dervixos saben de l’existència del país dels babaus, un dels llocs més poblats del món. Al país dels babaus, no hi ha de miralls, circumstància aquesta que crea no pocs embolics. Veiem sinó el que li va succeir a un bon home natural del país dels babaus, que a sobre era molt i molt lleig, tant que la seva cara ofenia més que una claveguera a l’estiu. En certa oportunitat, aquest bon home -insisteixo, tan i tan lleig!- va anar a fer una mica de turisme fora del seu estimat país dels babaus, amb la curiosa casualitat que el primer que es va trobar tot just travessar la frontera va ser un tros de mirall al terra. En veure aquell estrany objecte, que ell ignorava absolutament, el va agafar, se’l va mirar amb cura i al cap d’uns segons el va tornar a llençar al terra amb gest despectiu, tot adreçant-li aquestes paraules:
- “Quina lletjor! No m’estranya que t’hagin abandonat al terra!”.



3
Certament, les anècdotes dels habitants del país dels babaus amb els miralls no tenen fi. Aquí va una més. Dos germans naturals del país dels babaus de viatge per un país un xic més normal que el seu es van trobar al terra un petit mirallet. El més jove dels dos, un vailet que duia un turbant al cap més alt que la torre de Babel, agafa el mirall, se l’atansa a la cara, se’l mira encuriosit i immediatament, mig espantat, amb el rostre lívid com si hagués vist el diable, el llença al terra i corre a amagar-se darrera un arbre.
El germà gran, que era més negre que la pega, agafa el mirall, aleshores, se’l mira i tot d’una exclama meravellat:
- “Ei, tu, guaita això! Però què caram faig jo aquí dintre!”.
Des de darrera l’arbre, el germà petit, alleugerit, digué llavors:
- “Uf, menys mal que ets tu; per un moment havia pensat que era jo qui estava dins”.




4
Una tarda d’estiu, la dona del Mol·là Nasreddin es trobava asseguda al mirífic jardí de casa seva esguardant delitosament el sol ambarí de l’ocàs, quan, de sobte, començà a sentir uns sorolls estranyíssims provinents de la cambra que ocupava el Mol·là. Coneixent el seu marit, la dona, que tenia moltes més llums que ell, va anar cap dins cuita corrents per comprovar en quina una s’ha via ficat en aquesta ocasió el seu home, trobant-se’l damunt el llit, amarat de suor, etzibant cops de puny a l’aire com un posseït, mentre proferia uns sons raríssims.
- “Però, es pot saber què caram és tot aquest esvalot?”, cridà la dona.
- “No res”, contestà Nasreddin sense aturar-se ni un instant. “Estic caçant colicorpis”.
En sentir aquell nom tan enigmàtic i estrafolari, que mai abans no havia sentit, la seva dona va demanar un xic desconcertada:
- “I com són aquests colicorpis que dius?”.
El Mol·là respongué llavors amb veu tallant:
- “I com vols que ho sàpiga, dona, si encara no n’he caçat cap!”.

5
A les rodalies de la ciutat de Samarcanda, en un indret idíl·lic voltat d’arbres fruiters, no lluny d’un estany amb nenúfars, on els estels resplendien les nits clares d’estiu, vivien una pobre vídua i el seu fill, un jovencell estudiant de teologia. Un dia, la mare va anar al mercat de la ciutat no sense donar-li abans algunes indicacions al seu fill:
- “I sobre tot, fill meu, vigila la porta no sigui que entri algun lladre”.
El cas és que al cap d’unes quantes hores, la mare es troba al seu fill al bell mig de la ciutat, carregant la porta al damunt.
- “Però, es pot saber què fas, criatura de Déu, amb la porta a sobre?”.
Aquesta fou la resposta d’aquell jove estudiant de teologia:
- “Trigaves tant a tornar, mare, que he temut per tu i he vingut a buscar-te. La porta? Doncs, la vigilo, tal com m’has dit, no sigui que entri algun lladre”.

6
El Mol·là Nasreddin va extraviar un dia el seu tasbīḥ, una mena de rosari que fan servir els musulmans pietosos per pregar. El cas és que, ja de nit, el Mol·là estava de quatre grapes al terra, sota un fanalet d’oli, buscant i buscant en debades. Vet aquí que, en el pic de la desesperació, passà per allà el fuster del poble, un vell amic del Mol·là.
- “Ei, Nasreddin, però què fas així?”, digué l’home.
- “Busco el meu tasbīḥ d’àmbar”, es lamentà el Mol·là.
En veure l’estat penós del seu amic, el fuster decidí ajudar el Mol·là en la seva cerca. El cert és que els minuts passaven i passaven i aquell preuat tasbīḥ que no apareixia. Al cap de gairebé una hora de recerca infructuosa al voltant d’aquell fanal, el fuster, que no veia clara la situació, digué:
- “Però, anem a veure, Nasreddin, tu on has perdut el tasbīḥ?”.
- “Al menjador de casa”, mormolà el Mol·là.
El fuster, que cada cop entenia menys el que passava, esclatà:
- “Aleshores, per què busquem aquí sota el fanal?”.
- “Home, perquè aquí hi ha més llum”, respongué el Mol·là.



7
El Mol·là Nasreddin, que sabia de tot una mica i res en profunditat, també feia de metge, segons que expliquen algunes narracions, com veurem tot seguit. El cas és que una nit d’hivern, fosca com la gola del llop, poc després de la mitjanit, es presentà a casa del Mol·là el mestre del poble, un vell amic d’infància:
- “Nasreddin, la meva dona es rebrega de dolor al llit. Si us plau, has de venir a veure-la, doncs temo el pitjor”.
El Mol·là, que era molt amic dels seus amics (i també dels seus enemics, tot sigui dit), es mig vestí, prengué el seu maletí i acompanyà a aquell desesperat a casa seva. Uns minuts més tard, Nasreddin entrà decidit a la cambra on jeia aquella dona que no feia més que gemegar de dolor. Mentre tant, el marit esperava tremolós fora, mossegant-se les ungles de por. Al poc, sortí el Mol·là, arromangat, mig despentinat, i amb gest greu li demanà al seu amic:
- “Un tornavís, si us plau; ràpid, porta’m un tornavís!”.
L’amic portà l’eina immediatament i el Mol·là es tancà de nou a la cambra amb aquella pobre dona que no parava de gemegar. Ara, però, a més a més dels gemecs llastimosos de la dona, se sentia uns forts cops que feien esgarrifar. Fora, el marit, ja gairebé sense ungles, cada cop estava més amoïnat. Cinc minuts més tard, tornà a sortir el Mol·là, encara més despentinat, suant, en samarreta només, i li digué al seu amic:
- “Escarpa i martell, si us plau; ràpid, porta’m una escarpa i un martell”.
Novament, l’amic portà d’immediat les eines que el Mol·là li demanava sense dir ni paraula, tot i que hagués desitjat saber què caram era el que estava succeint a l’interior de la cambra. Però, el cert és que no es va atrevir a fer-ho. El Mol·là, així doncs, entrà a l’habitació, aquesta vegada amb l’escarpa i el martell a les mans, tancà la porta i, de nou, començaren a sentir-se els cops d’abans, ara encara molt més forts, que es barrejaven amb els gemecs de la pobre dona. Cinc minuts més tard, que al marit li semblaren tota una eternitat, el Mol·là tornà a sortir de la cambra, tot ell amarat de suor, amb la samarreta estripada i tacada de sang, i li digué al seu amic:
- “Una serra, si us plau; ràpid, porta’m una serra”.
En sentir, aquell pobre home ja no va poder retenir-se més i amb veu poruga demanà:
- “Però, Nasreddin, tan greu és el que té la meva dona?”.
Indignat, el Mol·là, que quan volia tenia un mal geni de mil dimonis, digué llavors a crits:
- “Què caram la teva dona...! Però si encara no he pogut ni obrir el maletí...!!!”.


A tall de conclusió

Com en el cas d’aquesta darrera facècia del Mol·là Nasreddin, nosaltres no hem fet amb aquest petit recull de contes i històries ni tan sols obrir el maletí de l’humor sufí. De fet, ens passem la vida donant tombs, remenant aquí i allà, provant això i l’altre, per no passar, al capdavall, d’això, del simple intent d’obrir el maletí del nostre jo; i mentre tant, al costat, la vida se’ns escapa sense adonar-nos.

(Publicado en catalán en Francesc Torradeflot i Jordi pigem (eds.), El somriure diví. Acudits, Barcelona: Icària, 2008, pp. 104-112)

Lecturas recomendadas

  • Abbas Kiarostami, Compañero del viento (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2006).
  • Avinash Chandra, El ccientífico y el sabio. Los límites de la ciencia y el testimonio de los sabios (J.J. de Olañeta, 2016).
  • E.M. Cioran, De lágrimas y de santos (Tusquets, 2008).
  • José Tolentino, Vers una espiritualitat dels sentits (Fragmenta, 2016).
  • Khalili, Una asamblea de polillas (Mandala, 2012).
  • Leonard Lewisohn (ed.), The Philosophy of Ecstasy. Rumi and the Suf Tradition (World Wisdom, 2014).
  • Masood Khalili, Los susurros de la guerra (Alianza, 2016).
  • Norman Mailer, En la cima del mundo (451editores, 209).
  • Pierre Drieu La Rochelle, Diario de un exquisito (J.J. de Olañeta editor, 2016).
  • Ramon Llull, Llibre del gentil i dels tres savis (Claret, 2016).
  • Rebeca Retamales, Análisis simbólico de la tauromaquia (Egartorre, 2006).
  • Seyyed Hossein Nasr, Islam in the modern world (HarperOne, 2012).
  • Thierry Zarcone, Le croissant et le compas. Islam et franc-maçonnerie, de la fascination à la détestation (Dervy, 2015).

¡Ah... min al-'Eshq!

"A nosotros que, sin copa ni vino,
estamos contentos.
A nosotros que, despreciados o alabados,
estamos contentos.
A nosotros nos preguntan: “¿En qué acabaréis?”.
A nosotros que, sin acabar en nada,
estamos contentos"

Mawlānā Ŷalāl al-Dīn Rūmī

¡... del movimiento a la quietud!

... de la palabra al silencio !!!

"Queda mucho por decir,
pero será Él quien te lo diga
para que lo entiendas, no yo"

Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (m. 1273)