Poetas: Màrius Torres
1.
No ens aturem
als temples on altres pelegrins
Arriben al
llindar de la teva presència.
No volem la
teva ombra; volem la teva essència,
Pare de
l’infinit que tots portem a dins.
Ell s’emporti
aquests cors que no fan resistència
A buscar-te, invisible com l’aire
dels camins.
Perquè sabem
qui som, o terme dels destins,
Et sentim
sobretot en la nostra impotència.
Sabem que en
aquest món no arribarem a Tu.
Però l’ardent impuls de fe que se’ns enduu
Més enllà dels
altars, els claustres i les aules,
Murmura en la
nuesa del nostre temple intern
Un himne que és
un eco del teu silenci etern
Tu que ets més
enllà de les nostres paraules!
2.
Sé que hauré
d’oblidar per poder-te comprendre
Les paraules
que he après en la carn d’aquest món,
O Déu
silenciós, que de música i cendra
Ordenes un
llenguatge darrera del meu front.
I és sols a mi
mateix que em sembla cega i vana
Com un àguila
viva dintre d’un pou colgat,
Aquesta opaca,
estèril, borda paraula humana.
Tu tal volta
comprens el jou que ens has donat.
Fràgil arpegi,
acord de la teva arpa immensa!
Menysprear-la,
potser seria més que un crim.
Però jo vull
fugir d’aquests mots on morim,
I somniar la
llengua d’una major naixença
On sigui cada
síl·laba com el batec d’un cor
Fent ritme en el torrent d’una sang que no mor.
3.
Si m’haguessis
fet néixer gra de blat,
Que seria
senzill d’arribar a ser una espiga!
Llucar,
créixer, florir en l’aire assolellat,
Entre olivers
en una terra antiga.
Si m’haguessis
fet néixer raig de llum,
D’aquesta llum,
Déu meu, que a tu no t’enlluerna,
M’hauria estat
donat de no triar el meu rumb;
El meu destí
fóra una recta eterna.
Però m’has
creat home, fecund, fort.
Has obert un
camí a la meva mesura,
I a cada
instant he de buscar l’estel del nord
En la nit
nostra, viva, però obscura.
Tinc por, tinc
confiança. Servitud
No hi hauria
més dura que la de l’home lliure
Sí, tant més
fatigat com més s’hagués perdut,
Pogués perdre
el repòs del teu somriure.
4.
Cançó a Mahalta
"Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-".
4.
Cançó a Mahalta
"Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.
No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar -la nostra pàtria antiga-".
Màrius Torres, Poesies i altres escrits, Edicions 62, Barcelona, 1993.
Màrius Torres (Lleida, 1910 - Sant Quirze de Safaja, 1942). Poeta. Estudió medicina, profesión que ejerció durante poco tiempo, pues en el año 1935 enfermó de tuberculosis e ingresó en el sanatorio de Puig d’Olena, donde habría de morir siete años después. Su situación personal, marcada por la enfermedad y la guerra civil, determinan el carácter reflexivo de su poesía. La tradición simbolista y la música influyeron considerablemente en el tratamiento de los temas de sus poemas (la soledad, la amistad, el amor, la conciencia del tiempo, la muerte, la trascendencia, la belleza del mundo o la música, identificada con la vida), que desarrolla con una gran exigencia formal hacia la búsqueda del sentido de la existencia. A pesar de su reconocimiento limitado, tal vez sea el poeta catalán más importante del siglo XX, como afirma el crítico Antoni Pascual.
Y aquí, Lluís Llach interpreta su versión musical del poema Cançó a Mahalta:
http://www.youtube.com/watch?v=aq9yhyFMcmY
(Sección coordinada por Pepa Torras i Virgili)
http://www.youtube.com/watch?v=aq9yhyFMcmY
(Sección coordinada por Pepa Torras i Virgili)
