PRÓXIMAS ACTIVIDADES

* Conferencia:

“Sufismo: corazón del islam, islam del corazón”

a cargo de Halil Bárcena

28, noviembre, a las 20’00 h.

Sala de actos de la Fundació Iluro

c. Sta. Teresa 61 (Mataró)

Organiza: Associació Cristianisme segle XXI


¡... Eyval·lah ...!

AVISO PARA NAVEGANTES

Amigas y amigos:

Bienvenidos al blog del "Institut d'Estudis Sufís" de Barcelona (Catalunya - España), un centro catalán e independiente, dedicado al estudio de la obra del místico persa Mawlânâ Rûmî (1207-1273) y el cultivo del sufismo mevleví, en nuestro ámbito cultural.

Aquí hallarán información puntual acerca de las actividades públicas (¡... las privadas son privadas!) que periódicamente realiza nuestro Institut. Dichas actividades públicas están abiertas a todo el mundo, ya que nadie ha encendido una luz para ocultarla bajo la cama, pero se reserva siempre el derecho de admisión, porque las perlas no están hechas para los cerdos.

Así mismo, hallarán en el blog diferentes textos y propuestas relacionados con el islam espiritual, el sufismo y la sabiduría tradicional. Es importante saber que nuestra propuesta sufí está enraizada en la sabiduría coránica y la
sunna muhammadiana, con lo que no es de orden terapéutico, ni pertenece a la categoría de la auto-ayuda, el crecimiento personal, el coaching u otros sucedáneos.

El blog está pensado como una herramienta de trabajo para todos aquéllos que tienen un sincero interés por Mawlânâ Rûmî, en particular, y la senda del sufismo islámico, en general. Por ello, sus contenidos se renuevan semanalmente. Si se suscriben al blog podrán recibir información puntual sobre todas las novedades que se produzcan.

Para cualquier tipo de consulta o información, no duden en poneros en contacto con nosotros, a través de nuestra dirección de correo electrónico: sufismo786@yahoo.es

También nos pueden encontrar aquí:

Reciban un cordial saludo derviche, sean quienes sean y lo que sean, estén donde estén, y muchas gracias por su visita. Pero, antes de concluir, una advertencia importante: tal vez el nuestro sea el único blog sufí del mundo en el que se escribe acerca del noble y caballeresco deporte del rugby (y del deporte tradicional en general). Por consiguiente, quien tenga excesivas manías al respecto no hallará aquí su lugar.

¡Huuuuuuu ... !

Halil Bárcena
Director de l'IES

Yâ man Hû...!

Yâ man Hû...!

CONTACTO

Si está interesado en los contenidos del presente 'blog',
póngase en contacto con el 'Institut d'Estudis Sufís' aquí:

jueves, 13 de diciembre de 2012

Entrevista a Halil Bárcena

Natura i sufisme,
tot conversant amb Halil Bárcena 


Josep Gordi





Com viu la natura un sufí ?
No hi ha comprensió del sufisme, de fet no hi ha vivència plena de la vida, i això és al capdavall l’espiritualitat, sense viure el que podríem anomenar una experiència de la naturalesa. Podríem dir que la naturalesa és el Real amb majúscules; i això és, justament, el que Mircea Eliade, per exemple, defineix com a sagrat. Per a un ésser humà mínimament sensible hauria de ser suficient amb alçar la mirada i contemplar la volta celeste o un arbre per desencadenar un desvetllament espiritual.

A vegades, només el fet d’observar i tocar una petita pedra de milions d’anys ens pot permetre reflexionar sobre la bellesa que irradia aquest petit element natural o sobre la nostra petitesa i precarietat. I això ja és l’inici d’una obertura espiritual. Segurament, la persona contaminada per la modernitat, considera la natura simplement com el marc on actua, l’escenari inert on transcorre la seva vida. En conclusió, pel sufí la vivència de la naturalesa és el record del Real i, per tant, del sagrat.

L’islam, que és una cultura i una religió que es fonamenta en la ciutat, com entén el jardí ?
L’Islam és una tradició, en efecte, eminentment urbana i amb vocació urbana. El primer que fa l’islam quan irromp a la història en tant que comunitat és aixecar una ciutat: Medina, que vol dir ‘ciutat’ en àrab precisament. És a aquesta urbs on arriben Muhàmmad i els seus seguidors fugint de la Meca.

Medina es transforma en la “civitas” islàmica per excel·lència, però és una ciutat particular ja que està construïda a imatge i semblança de la naturalesa i, al mateix temps, per a la cosmovisió islàmica, el jardí terrestre dins la ciutat és la síntesi de l’ordre còsmic. Per tant, es tracta d’una ciutat on l’home pot viure en pau i assolir la seva plenitud, a diferència de la ciutat moderna concebuda per a la màquina, el cotxe...

El jardí terrestre sintetitza una certa concepció de l’ordre natural, el  qual reflexa, en el pla horitzontal, valgui l’expressió, un ordre còsmic vertical. En termes metafísics podríem dir que el jardí concentra els atributs de veracitat, ordre i bellesa com a atributs divins d’Al·lâh. El jardí dins d’una ciutat té la funció de mostrar aquest ordre i, a la vegada, de recordar-li a l’ésser humà el seu lloc en el cosmos. Amb altres paraules, el jardí ens recorda d’on venim.

La ciutat, en totes les cultures i religions, és l’espai de l’intercanvi i la mescla, però, al mateix temps, la ciutat sempre comporta progrés, desgast i decadència. En aquest marc, el jardí és el regenerador natural de la societat dins de la pròpia ciutat; és el record del Real i, per tant, del sagrat. El jardí li recorda a l’esser humà, tan oblidadís com és, la seva contingència, precarietat i alhora la seva singularitat.


El prototipus ideal de jardí islàmic no és sinó un jardí persa tradicional evolucionat, dividit en quatre quadrants i amb un sortidor d’aigua al centre; aigua que simbolitza la fertilitat i la regeneració de la vida. Ara bé, és un jardí que pot tenir també una part productiva, és a dir, es tracta d’un jardí no merament ornamental, sinó també amb llegums i tomàquets, per exemple, com en el cas àrab i, en concret, andalusí. La concepció islàmica de la naturalesa està lligada estretament a la idea de bellesa i aquesta mai no és un luxe. Ans al contrari, la bellesa és una necessitat, perquè no només de pa viu l’home.

El jardí no és un luxe a contemplar sinó que és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquí que el jardí islàmic sigui, en molts casos, un jardí obert. Fins i tot la mesquita inclou molts cops un jardí o, de vegades, està fins i tot dins del propi jardí. Després, és cert, trobem el jardí privat i tancat, com és el cas, per exemple, del Generalife a l’Alhambra de Granada. Una curiositat lingüística: Generalife és la castellanització de l’expressió àrab” jannat al-‘arîf”, que vol dir el jardí/paradís del savi o arquitecte. I és que, en la tradició islàmica, l’arquitecte acostuma a ser una persona lligada al coneixement sufí. Per tant, el Generalife era una mena de laboratori o paradís del savi; dit d’una altre manera, era la cambra on el savi experimentava  el seu procés de creació.

Quin paper tenen els arbres dins la cultura islàmica ?

Primer de tot, la idea central de la visió islàmica de la naturalesa es resumeix en una sola paraula àrab: “aya”, que vol dir símbol o signe diví, d’on ve el castellà “aleya”, que també significa miracle o meravella i, és clar, versicle alcorànic.

Resumint, el món, tota l’existència, no és sinó el desplegament dels signes miraculosos i meravellosos d’Al·lâh. Així doncs, res és inert. La naturalesa és un llibre curull de signes extraordinaris que espera ser llegit. D’aquí que la senda sufí sigui un despertar a una altra mirada capaç de comprendre l’Alcorà de la naturalesa.

Pel que fa als arbres, l’Islam els utilitza en un doble vessant. Primerament, l’arbre és font d’aliment i està lligat a la supervivència; és, en conseqüència, un do diví. En segon lloc, l’arbre posseeix una dimensió simbòlica en tant que ”axis mundis”. L’arbre ens recorda la dimensió de verticalitat de l’home i de la vida, com també ho fa la muntanya, que representa la forma arquetípica de la piràmide.

 En aquest sentit, tenim tres elements simbòlics íntimament lligats entre sí que indiquen la verticalitat i apunten cap amunt: la muntanya, al capdamunt seu l’arbre i, per últim, a la seva capçada, l’ocell. Per tant, l’arbre com a indicador de verticalitat és un recordatori continu de la divinitat i, al mateix temps, és un element de connexió amb els savis i els homes i dones sants. Al capdavall, l’arbre és un esforç que fa la terra per no desenganxar-se del cel, mentre que pel savi l’arbre és l’esforç que fa la humanitat per a no separar-se de Déu.

Per últim, trobem un darrer simbolisme de l’arbre en tant que límit i arbre del paradís. El primer indica una direcció a la senda del coneixement espiritual. A l’Alcorà, es narra el relat simbòlic del vol nocturn del profeta Muhàmmad en què arriba a l’arbre del límit, que és un arbre de lotus. Aquest arbre és ambivalent com tot símbol: indica la capacitat il·limitada de l’ésser humà de conèixer cada cop més i alhora ens recorda que mai ho sabrem tot. I és que hi ha un misteri irresoluble a la vida. ¡La pròpia vida és un misteri!

Per la seva banda, l’arbre del paradís és l’arbre de la vida i del coneixement. Normalment, aquest arbre simbòlic s’associa amb la palmera ja que el seu tronc indica la verticalitat i les seves fulles la volta celeste.



Hi ha arbres sagrats a l’islam ?

A les tombes del homes savis que al nord d’Àfrica s’anomenen morabits hi ha plantats arbres que es diu que tenen “bàraka”, és a dir, poder, gràcia, do. Majoritàriament, es tracta d’arbres amb una morfologia arrodonida i poc elevada, com els fruiters, la figuera o l’olivera. Són arbres que tenen un port humil, justament perquè donen fruits i les seves branques estan vençudes cap avall. A vegades, al costat d’aquests arbres s’hi planten rosers, quelcom molt comú a Turquia, ja que la rosa és una flor que simbolitza la bellesa i la saviesa, o millor dir encara, la bellesa de la saviesa. Al període andalusí el magraner fou un arbre molt estimat per les mateixes raons i també lligat a la saviesa.  

Hi ha dos arbres corànics que tenen una especial significació: la figuera (Ficus carica) i l’olivera. El primer simbolitza, sobretot a l’Islam oriental, el coneixement il·luminatiu, tal vegada per influència del budisme. Recordem que a Buda se l’hi revelà el camí del coneixement sota la capçada d’un pipal (ficus religiosa). L’olivera, especialment al Mig Orient, és l’arbre sagrat islàmic per antonomàsia, ja que té una llarga longevitat i simbolitza la saviesa espiritual perenne. L’olivera és la tradició, entesa com a continuïtat en el temps. D’aquí que sigui costum trencar el dejuni del mes de Ramadà amb dàtils i olives.



És cert que els peregrins que van a aquests llocs sants lliguen trossos de tela a les branques d’aquests arbres ?

Això ho he vist amb els meus propis ulls a Turquia. Al bell mig de l’Anatòlia hi ha el poble de Hacibektas on està enterrat un savi dervix molt venerat: Haci Bektash Veli, que dóna nom al poble. Hi ha un festival popular i un pelegrinatge molt important el mes d’agost, que és quan es commemora la seva mort. Té un aire popular molt entranyable i alhora profund. En el recinte de la seva tomba hi ha diferents arbres. En un d’ells la gent té el costum de lligar amb nus un tros de tela. Hi ha un altre arbre que té una enorme branca molt inclinada vers al terra i la gent passa per sota de la capçada.

Convé explicar aquestes dues pràctiques que integren un interesant simbolisme. En el primer, les teles que es lliguen a l’arbre són desitjos de salut o felicitat. Cal recalcar la idea de nus. Quan un lliga una tela amb un nus a l’arbre s’està fent una promesa. Per què a l’arbre? Perquè l’arbre romandrà més temps que nosaltres sobre la terra. La idea del nus també implica el compromís i el compromís es fa davant del que romandrà.

L’arbre que té el seu brancatge a poca distància del terra i per on passen gairebé ajupits els pelegrins simbolitza una porta. Passar per sota de les branques de l’arbre va lligat a la transmissió de l’energia de l’arbre o “báraka” a les persones. En el cas de les dones el gest es fa per  aconseguir la preuada fecunditat o per la salut dels fills. L’arbre transmet fecunditat, donació i multiplicació de vida. També hi ha molts homes que passen per sota el brancatge amb el desig d’aconseguir la mateixa fecunditat i la perpetuació de la sang.

L’arbre simbolitza un coneixement la porta d’accés del qual és estreta i baixa. Am altres paraules, per esdevenir savi cal primer de tot ser humil, baixar el cap, i també buidar-se d’un mateix per tal que el coneixement comenci a endinsar-se dins nostre.


Josep Gordi i Serrat es professor de geografia de la Universitat de Girona i responsable del blog "Els arbres, entre el cel i la terra". 

Més informació:  

Lecturas recomendadas

  • Abbas Kiarostami, Compañero del viento (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2006).
  • Abdal·lah ibn Almuqaffa, Ètica i educació per a governants (Angle, 2014).
  • Arturo Gaya, L'Ebre, un riu que fa pujada (Angle, 2015).
  • E.M. Cioran, De lágrimas y de santos (Tusquets, 2008).
  • José Tolentino, Vers una espiritualitat dels sentits (Fragmenta, 2016).
  • Khalili, Una asamblea de polillas (Mandala, 2012).
  • Leonard Lewisohn (ed.), The Philosophy of Ecstasy. Rumi and the Suf Tradition (World Wisdom, 2014).
  • Masood Khalili, Los susurros de la guerra (Alianza, 2016).
  • Norman Mailer, En la cima del mundo (451editores, 209).
  • Pierre Drieu La Rochelle, Diario de un exquisito (J.J. de Olañeta editor, 2016).
  • Rebeca Retamales, Análisis simbólico de la tauromaquia (Egartorre, 2006).
  • Seyyed Hossein Nasr, Islam in the modern world (HarperOne, 2012).
  • Thierry Zarcone, Le croissant et le compas. Islam et franc-maçonnerie, de la fascination à la détestation (Dervy, 2015).

¡Ah... min al-'Eshq!

"A nosotros que, sin copa ni vino,
estamos contentos.
A nosotros que, despreciados o alabados,
estamos contentos.
A nosotros nos preguntan: “¿En qué acabaréis?”.
A nosotros que, sin acabar en nada,
estamos contentos"

Mawlānā Ŷalāl al-Dīn Rūmī

¡... del movimiento a la quietud!

... de la palabra al silencio !!!

"Queda mucho por decir,
pero será Él quien te lo diga
para que lo entiendas, no yo"

Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (m. 1273)