Líders religiosos
per als nous temps
Halil Bárcena
No estem assistim a una època de canvis, com alguns insinuen, sinó a un veritable i fulgurant canvi epocal que abasta tots els ordres de la vida, també el religiós i espiritual. Res del que ens semblava estable i per sempre fa tan sols unes dècades roman al seu lloc avui en dia, amb la consegüent sensació d’incertesa i pèrdua de sentit que es percep a la nostra societat, sobre tot en les generacions més joves. No sabem ben bé cap a on anem, però tot apunta a que les coses mai no tornaran a ser com abans. Pel que fa a l’àmbit específic de la religió, el cert és que les noves generacions, tret de casos cada cop més marginals, no podran viure-la com ho feien llurs avis, ni tan sols els seus pares, i no perquè no vulguin (per mera rebel·lia juvenil, per exemple), sinó perquè no poden fer-ho, car la seva sensibilitat ha experimentat un canvi radical respecte de les generacions precedents. El jovent d’avui és cada cop més refractari a tot allò que tingui a veure amb la religió, la qual és percebuda com quelcom del passat que impedeix, més que facilita, viure amb normalitat ara i aquí. I és que els models religiosos tradicionals han entrat en una profunda crisi de la qual sembla ser que no sortiran indemnes.
El més greu, però, és que no sembla que els líders religiosos, en general, estiguin tenint un comportament a l’alçada del repte descomunal que tenen al seu davant els homes i dones del segle XXI, en un món cada cop més complex i global. Els líders religiosos i espirituals, que són hereus d’un inestimable llegat espiritual intemporal que pertany al patrimoni de la humanitat, haurien de fer molt més per tractar de comprendre el que està succeint al món, tot adonant-se que amb un sol punt de vista no n’hi ha prou avui en dia per entendre la complexitat d’un món tan canviant com el nostre i del propi ésser humà. D’aquí la necessitat imperiosa de que les tradicions religioses surtin sense por del seu cofoisme, a fi de deixar-se fecundar per l’experiència humana i espiritual (és a dir, transcendent) de l’altre, sense per això haver de caure en banals sincretismes mai no desitjables. I és que la veritat és bella sempre en totes les seves formes i expressions. Davant de l’actual panorama tan desèrtic pel que fa a l’espiritualitat, que és, recordem-ho, una dimensió antropològica constituent de l’ésser humà sense la qual l’home viu amputat; davant la decadència substancial dels homes d’avui, els líders religiosos haurien de sentir com a prioritària la tasca de parlar del que veritablement importa i és rellevant, més enllà dels afanys i capricis canviants de cada moment. De fet, els grans místics de totes les tradicions religioses i espirituals, que haurien de ser reivindicats avui com a fonts d’inspiració i models de saviesa, no han parlat d’altra cosa que de l’essencial, que és, primer de tot, la capacitat de veure i distingir la veritat, és a dir, la realitat realment real, del que és fals; la distinció entre l’absolut i el que és relatiu, per tal d’evitar que els homes malbaratin llurs vides perseguint ombres irreals.
Els líders religiosos haurien d’adonar-se que el que ens calen no són més buròcrates del sagrat, grisos funcionaris de l’esperit, sinó mestres de saviesa que hagin encarnat la veritat. Perquè conèixer la veritat és viure-la, car al capdavall conèixer és ser. El repte avui dels líders religiosos i espirituals és oferir una espiritualitat no rebaixada ni traïda, però que pugui ser viscuda sense complexes i en plenutud pels homes i dones de les nostres societats. Tanmateix, abans hauran d’haver entès bé què és el que realment està succeint al món. I és que si tens el perquè trobaràs indefectiblement el com.
