[Les ofrecemos a continuación la entrevista que Halil Bárcena, director del Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, realizó, el año 1994, al filósofo barcelonés Eugenio Trías, fallecido el pasado 10 de febrero, con motivo de la publicación de su libro La edad del espíritu. La entrevista apareció en la revista El Temps (suplemeto El Temps universitari). Con la publicación de dicha entrevista, este blog sufí quiere rendir homenaje al profesor Trías, uno de los pocos filósofos de nuestro país que supo comprender la profundidad y belleza del islam espiritual. Agradecemos la colaboración de Pepa Torras i Virgili en la transcripción de la entrevista. Nota de la redacción]
Eugenio Trías:
“La cultura
ha de ser sempre
rebel i heterodoxa”
Eugenio Trías
(Barcelona, 1942) és catedràtic d’història de les idees a la Universitat Pompeu
Fabra de Barcelona i director de l’Institut Universitari de Cultura. Autor
d’una vasta obra de reflexió, el seu darrer llibre – La edad del espíritu (1994)- és la culminació d’una de les
aventures filosòfiques més singular del nostre panorama intel·lectual.
Segurament no van lluny d’osques els que sostenen
que el professor Eugenio Trías posseeix un dels caps més brillants del país.
Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, és autor d’una extensa i
personalíssima obra de reflexió que
inclou títols com ara El artista y la
ciudad (Premio Anagrama d’assaig, 1975), Tratado de la pasión (1979), Lo
bello y lo siniestro (Premio Nacional d’assaig, 1983) o El cansancio de Occidente (en col·laboració
amb Rafael Argullol, 1992). En un país de trajectòria cultural un pèl erràtica,
on els filòsofs acostumen a ser sociòlegs, Eugenio Trías constitueix un cas
insòlit de metafísic entestat a cercar noves sendes especulatives. La
singularitat de la seva aventura filosòfica, una mena de síntesi entre raó i
simbolisme, rau precisament en la voluntat de desenvolupar un pensament propi,
de vegades contracorrent, que s’atreveix tant a replantejar el rumb seguit per
la civilització moderna com a denunciar els estralls que una certa manera única
de pensar està causant a Espanya, però sobretot a Catalunya. Home ecumènic i
fronterer, Eugenio Trías reivindica sense recança la figura oblidada del
sufí murcià Ibn Arabí i es proclama
alhora partidari de la dialèctica positiva d’Heràclit. En definitiva, és
d’aquells que tracten de veure en la conflictivitat l’arrel mateixa del que
som. L’ona expansiva del seu darrer llibre, La
edad del espíritu (1994), encara no s’ha extingit. Molt probablement aquest
mirífic text serà una fita imprescindible del nostre pensament.
-En el pròleg
de La edad del espíritu insinueu que heu tractat d’elaborar un
concepte filosòfic de la realitat espiritual. Tot i que aquesta preocupació ja
s’apuntava en el llibre Lógica del límite (1991), per què es produeix
precisament ara aquesta mirada envers el món de l’esperit?
-Jo crec que en el conjunt de la meva obra, i
sobretot en algun llibre especialment significatiu, Tratado de la pasión posem per cas, aquesta preocupació ja és
present. En aquell llibre es tractava concretament d’intentar obrir una
escletxa en el terreny de la teologia. Per tant, és un tema que sempre m’ha
interessat. El que passa és que potser
ha trigat una mica a cristal·litzar. És cert, com dieu, que aquesta inquietud
ja s’anunciava a les darreres pàgines de Lógica
del límite. En aquest sentit, La edad
del espíritu és, així doncs, una mena de recorregut per la historia de les
idees la singularitat de la qual rau en el fet d’haver-se fet des de la clau
del sagrat. D’aquí ve la importància que les grans manifestacions religioses,
com a forjadores de cultura i civilització, tenen en el llibre.
-En qualsevol
cas, no es tracta d’un recorregut exclusivament occidental. Sorprèn, a més a
més, l’enfocament gens estereotipat que ofereix d’algunes tradicions religioses
com ara l’islam.
-Efectivament, no és un itinerari eurocèntric i sí
ecumènic i obert a les grans cultures orientals com ara el budisme o l’islam
que vostè menciona. Pel que fa a l’islam, he volgut trencar amb dues coses:
d’una banda, la demonització que des d’Occident s’ha fet d’aquesta religió i de
la gran cultura que ha generat; i de l’altra, amb el reduccionisme que equipara
islam i islamisme. No obstant això, cal dir que la pròpia actuació islamista
serveix en safata moltes vegades els arguments per a la demonització de
l’islam.
-I aquest
periple que vostè ha anomenat odissea de l’esperit, què té de metàfora
personal?
-Molt. La veritat és que en els meus llibres moltes
vegades explico la meva vida, per bé que fent-hi una transferència, doncs no
m’agrada incordiar amb el meu cas particular. Però malgrat que a La edad del espíritu l’itinerari seguit
és històric i té un caràcter gairebé èpic, en el fons es tracta d’una
autoexplicació o, si es vol, d’una autocomprensió. El tema religiós sempre m’ha
interessat molt. Tanmateix, tot i respectar les manifestacions més positives
que hi ha en totes i cadascuna de les religions, no em caso amb cap d’elles.
-El darrer
llibre del filòsof italià Gianni Vattimo explora el fenomen de la fe. Hi ha
indicis a la nostra societat d’un cert creixement de l’interès per les
manifestacions religioses?
-Gianni Vattimo és una figura que sempre he
respectat perquè és interessant i a més a més té capacitat de canvi, com es pot
veure en el seu darrer treball. Aquest canvi últim seu es deu, en part, a una
conversa pública que tots dos vàrem mantenir i en la qual vaig tocar el tema
religiós. Si bé ell d’entrada es va sorprendre força, el cert és que, al
capdavall, s’ha anat inclinant cap a la recerca religiosa. Bé, a banda d’això,
considero que l’experiència que observem a les darreries del mil·lenni és que,
malgrat les estimables quotes de secularització assolides, sobretot a Occident,
el fenomen religiós perdura. I això que aparentment podria semblar
contradictori no ho és tant. Perquè una cosa és la imbricació de la religió amb
tota la mecànica del poder, que és el que va desencadenar tots els moviments de
secularització, i una altra de molt diferent, l’interès creixent per aquest
tema. Un interès perceptible no tan sols en els àmbits populars –com és el cas
ja citat de Vattimo-, la qual cosa constitueix una inflexió molt notable pel
que fa les preocupacions intel·lectuals.
-L’escriptor
Mario Vargas Llosa denunciava recentment en una article de premsa que, per tal
de sobreviure, la literatura havia esdevingut light, és a dir, irresponsable i sovint idiota. Gosaríeu dir el mateix
respecte de la filosofia?
-Durant els anys vuitanta, la filosofia feta a
Espanya fou efectivament molt irresponsable. En termes filosòfics, aquest
període va representar un veritable desert. Fou una època d’una enorme
banalitat i buidor. He de confessar que em vaig trobar aleshores molt sol i al
marge del paradigma dominant. Fora d’aquí, tanmateix, l’expressió d’aquesta
irresponsabilitat va assumir formes més interessants, com fou el cas, per
exemple, del pensièro débole italià.
Però aquest no va ser dissortadament el nostre cas.
-Les il·lusions
d’un món més pacífic i democràtic concebudes després de la caiguda del mur de
Berlín s’han esmicolat i el panorama internacional que es dibuixa al final de
segle resulta més aviat desolador...
-Bé, en certa manera, ja vaig predir tot aquest
paisatge desordenat i inquietant en un article un xic escandalós intitulat Volver a Marx, publicat abans de la
guerra del Golf. Amb aquell article no pretenia apel·lar, és clar, a fórmules
polítiques obsoletes que ha estat en-terrades per la pròpia història, però sí
tornar als models teòrics que Marx va anar construint pacientment, de vegades
de manera equivocada, i que avui podrien ser útils per tal d’entendre el món en
què ens trobem. El que és evident és que el nivell de desigualtats que està
creant una economia d’abast planetari, com mai abans ho havia estat, és tan
gran que ara per ara constitueix un element de desequilibri que no es pot
deixar de tenir en compte. En certa manera, la situació actual presenta alguns paral·lelismes
curiosos amb la darrera època de l’Imperi Romà, per exemple. Aleshores, hi
havia una mena de frontera entre la metròpoli de poder, en el sentit ampli de
la paraula, i el que romania fora d’ella.
-Abans heu
denunciat la banalitat de l’activitat filosòfica duta a terme durant els anys
vuitanta. Què és el que més us neguiteja del pensament actual?
-És molt inquietant el fenomen que alguns han
començat a anomenar pensament únic. I ho és pel que comporta d’impossibilitat
d’exercir una crítica lliure i a fons. És més, en alguns casos aquesta
impossibilitat està derivant fins i tot cap a l’autocensura. I tot plegat
afecta directament a la política, però també a la cultura. Considero que, en
definitiva, la cultura ha de ser sempre rebel i heterodoxa i ha de mantenir
distàncies estratègiques respecte del poder.
-Creieu que
aquest és un fenomen de caràcter universal?
-Sí. De fet, crec que és quelcom que es pot percebre
a tot arreu. A Espanya també, per descomptat, però a Catalunya encara és més
palès. Aquí els nivells d’autocensura i de restricció de parers són molt alts i
greus.
Halil Bárcena
