PRÓXIMAS ACTIVIDADES

* Conferencia:

“Sufismo: corazón del islam, islam del corazón”

a cargo de Halil Bárcena

28, noviembre, a las 20’00 h.

Sala de actos de la Fundació Iluro

c. Sta. Teresa 61 (Mataró)

Organiza: Associació Cristianisme segle XXI


¡... Eyval·lah ...!

AVISO PARA NAVEGANTES

Amigas y amigos:

Bienvenidos al blog del "Institut d'Estudis Sufís" de Barcelona (Catalunya - España), un centro catalán e independiente, dedicado al estudio de la obra del místico persa Mawlânâ Rûmî (1207-1273) y el cultivo del sufismo mevleví, en nuestro ámbito cultural.

Aquí hallarán información puntual acerca de las actividades públicas (¡... las privadas son privadas!) que periódicamente realiza nuestro Institut. Dichas actividades públicas están abiertas a todo el mundo, ya que nadie ha encendido una luz para ocultarla bajo la cama, pero se reserva siempre el derecho de admisión, porque las perlas no están hechas para los cerdos.

Así mismo, hallarán en el blog diferentes textos y propuestas relacionados con el islam espiritual, el sufismo y la sabiduría tradicional. Es importante saber que nuestra propuesta sufí está enraizada en la sabiduría coránica y la
sunna muhammadiana, con lo que no es de orden terapéutico, ni pertenece a la categoría de la auto-ayuda, el crecimiento personal, el coaching u otros sucedáneos.

El blog está pensado como una herramienta de trabajo para todos aquéllos que tienen un sincero interés por Mawlânâ Rûmî, en particular, y la senda del sufismo islámico, en general. Por ello, sus contenidos se renuevan semanalmente. Si se suscriben al blog podrán recibir información puntual sobre todas las novedades que se produzcan.

Para cualquier tipo de consulta o información, no duden en poneros en contacto con nosotros, a través de nuestra dirección de correo electrónico: sufismo786@yahoo.es

También nos pueden encontrar aquí:

Reciban un cordial saludo derviche, sean quienes sean y lo que sean, estén donde estén, y muchas gracias por su visita. Pero, antes de concluir, una advertencia importante: tal vez el nuestro sea el único blog sufí del mundo en el que se escribe acerca del noble y caballeresco deporte del rugby (y del deporte tradicional en general). Por consiguiente, quien tenga excesivas manías al respecto no hallará aquí su lugar.

¡Huuuuuuu ... !

Halil Bárcena
Director de l'IES

Yâ man Hû...!

Yâ man Hû...!

CONTACTO

Si está interesado en los contenidos del presente 'blog',
póngase en contacto con el 'Institut d'Estudis Sufís' aquí:

jueves, 21 de febrero de 2013

Entrevistas: Eugenio Trías


[Les ofrecemos a continuación la entrevista que Halil Bárcena, director del Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, realizó, el año 1994, al filósofo barcelonés Eugenio Trías, fallecido el pasado 10 de febrero, con motivo de la publicación de su libro La edad del espíritu. La entrevista apareció en la revista El Temps (suplemeto El Temps universitari). Con la publicación de dicha entrevista, este blog sufí quiere rendir homenaje al profesor Trías,  uno de los pocos filósofos de nuestro país que supo comprender la profundidad y belleza del islam espiritual. Agradecemos la colaboración de Pepa Torras i Virgili en la transcripción de la entrevista. Nota de la redacción]

Eugenio Trías:

“La cultura ha de ser sempre 
rebel i heterodoxa”



Eugenio Trías (Barcelona, 1942) és catedràtic d’història de les idees a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i director de l’Institut Universitari de Cultura. Autor d’una vasta obra de reflexió, el seu darrer llibre – La edad del espíritu (1994)- és la culminació d’una de les aventures filosòfiques més singular del nostre panorama intel·lectual.

Segurament no van lluny d’osques els que sostenen que el professor Eugenio Trías posseeix un dels caps més brillants del país. Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, és autor d’una extensa i personalíssima obra de reflexió  que inclou títols com ara El artista y la ciudad (Premio Anagrama d’assaig, 1975), Tratado de la pasión (1979), Lo bello y lo siniestro (Premio Nacional d’assaig, 1983) o El cansancio de Occidente (en col·laboració amb Rafael Argullol, 1992). En un país de trajectòria cultural un pèl erràtica, on els filòsofs acostumen a ser sociòlegs, Eugenio Trías constitueix un cas insòlit de metafísic entestat a cercar noves sendes especulatives. La singularitat de la seva aventura filosòfica, una mena de síntesi entre raó i simbolisme, rau precisament en la voluntat de desenvolupar un pensament propi, de vegades contracorrent, que s’atreveix tant a replantejar el rumb seguit per la civilització moderna com a denunciar els estralls que una certa manera única de pensar està causant a Espanya, però sobretot a Catalunya. Home ecumènic i fronterer, Eugenio Trías reivindica sense recança la figura oblidada del sufí  murcià Ibn Arabí i es proclama alhora partidari de la dialèctica positiva d’Heràclit. En definitiva, és d’aquells que tracten de veure en la conflictivitat l’arrel mateixa del que som. L’ona expansiva del seu darrer llibre, La edad del espíritu (1994), encara no s’ha extingit. Molt probablement aquest mirífic text serà una fita imprescindible del nostre pensament.

-En el pròleg de La edad del espíritu insinueu que heu tractat d’elaborar un concepte filosòfic de la realitat espiritual. Tot i que aquesta preocupació ja s’apuntava en el llibre Lógica del límite (1991), per què es produeix precisament ara aquesta mirada envers el món de l’esperit?

-Jo crec que en el conjunt de la meva obra, i sobretot en algun llibre especialment significatiu, Tratado de la pasión posem per cas, aquesta preocupació ja és present. En aquell llibre es tractava concretament d’intentar obrir una escletxa en el terreny de la teologia. Per tant, és un tema que sempre m’ha interessat. El que passa és  que potser ha trigat una mica a cristal·litzar. És cert, com dieu, que aquesta inquietud ja s’anunciava a les darreres pàgines de Lógica del límite. En aquest sentit, La edad del espíritu és, així doncs, una mena de recorregut per la historia de les idees la singularitat de la qual rau en el fet d’haver-se fet des de la clau del sagrat. D’aquí ve la importància que les grans manifestacions religioses, com a forjadores de cultura i civilització, tenen en el llibre.

-En qualsevol cas, no es tracta d’un recorregut exclusivament occidental. Sorprèn, a més a més, l’enfocament gens estereotipat que ofereix d’algunes tradicions religioses com ara l’islam.

-Efectivament, no és un itinerari eurocèntric i sí ecumènic i obert a les grans cultures orientals com ara el budisme o l’islam que vostè menciona. Pel que fa a l’islam, he volgut trencar amb dues coses: d’una banda, la demonització que des d’Occident s’ha fet d’aquesta religió i de la gran cultura que ha generat; i de l’altra, amb el reduccionisme que equipara islam i islamisme. No obstant això, cal dir que la pròpia actuació islamista serveix en safata moltes vegades els arguments per a la demonització de l’islam.



-I aquest periple que vostè ha anomenat odissea de l’esperit, què té de metàfora personal?

-Molt. La veritat és que en els meus llibres moltes vegades explico la meva vida, per bé que fent-hi una transferència, doncs no m’agrada incordiar amb el meu cas particular. Però malgrat que a La edad del espíritu l’itinerari seguit és històric i té un caràcter gairebé èpic, en el fons es tracta d’una autoexplicació o, si es vol, d’una autocomprensió. El tema religiós sempre m’ha interessat molt. Tanmateix, tot i respectar les manifestacions més positives que hi ha en totes i cadascuna de les religions, no em caso amb cap  d’elles.

-El darrer llibre del filòsof italià Gianni Vattimo explora el fenomen de la fe. Hi ha indicis a la nostra societat d’un cert creixement de l’interès per les manifestacions religioses?

-Gianni Vattimo és una figura que sempre he respectat perquè és interessant i a més a més té capacitat de canvi, com es pot veure en el seu darrer treball. Aquest canvi últim seu es deu, en part, a una conversa pública que tots dos vàrem mantenir i en la qual vaig tocar el tema religiós. Si bé ell d’entrada es va sorprendre força, el cert és que, al capdavall, s’ha anat inclinant cap a la recerca religiosa. Bé, a banda d’això, considero que l’experiència que observem a les darreries del mil·lenni és que, malgrat les estimables quotes de secularització assolides, sobretot a Occident, el fenomen religiós perdura. I això que aparentment podria semblar contradictori no ho és tant. Perquè una cosa és la imbricació de la religió amb tota la mecànica del poder, que és el que va desencadenar tots els moviments de secularització, i una altra de molt diferent, l’interès creixent per aquest tema. Un interès perceptible no tan sols en els àmbits populars –com és el cas ja citat de Vattimo-, la qual cosa constitueix una inflexió molt notable pel que fa les  preocupacions intel·lectuals.

-L’escriptor Mario Vargas Llosa denunciava recentment en una article de premsa que, per tal de sobreviure, la literatura havia esdevingut light, és a dir, irresponsable i sovint idiota. Gosaríeu dir el mateix respecte de la filosofia?

-Durant els anys vuitanta, la filosofia feta a Espanya fou efectivament molt irresponsable. En termes filosòfics, aquest període va representar un veritable desert. Fou una època d’una enorme banalitat i buidor. He de confessar que em vaig trobar aleshores molt sol i al marge del paradigma dominant. Fora d’aquí, tanmateix, l’expressió d’aquesta irresponsabilitat va assumir formes més interessants, com fou el cas, per exemple, del pensièro débole italià. Però aquest no va ser dissortadament el nostre cas.



-Les il·lusions d’un món més pacífic i democràtic concebudes després de la caiguda del mur de Berlín s’han esmicolat i el panorama internacional que es dibuixa al final de segle resulta  més aviat desolador...

-Bé, en certa manera, ja vaig predir tot aquest paisatge desordenat i inquietant en un article un xic escandalós intitulat Volver a Marx, publicat abans de la guerra del Golf. Amb aquell article no pretenia apel·lar, és clar, a fórmules polítiques obsoletes que ha estat en-terrades per la pròpia història, però sí tornar als models teòrics que Marx va anar construint pacientment, de vegades de manera equivocada, i que avui podrien ser útils per tal d’entendre el món en què ens trobem. El que és evident és que el nivell de desigualtats que està creant una economia d’abast planetari, com mai abans ho havia estat, és tan gran que ara per ara constitueix un element de desequilibri que no es pot deixar de tenir en compte. En certa manera, la situació actual presenta alguns paral·lelismes curiosos amb la darrera època de l’Imperi Romà, per exemple. Aleshores, hi havia una mena de frontera entre la metròpoli de poder, en el sentit ampli de la paraula, i el que romania fora d’ella.

-Abans heu denunciat la banalitat de l’activitat filosòfica duta a terme durant els anys vuitanta. Què és el que més us neguiteja del pensament actual?

-És molt inquietant el fenomen que alguns han començat a anomenar pensament únic. I ho és pel que comporta d’impossibilitat d’exercir una crítica lliure i a fons. És més, en alguns casos aquesta impossibilitat està derivant fins i tot cap a l’autocensura. I tot plegat afecta directament a la política, però també a la cultura. Considero que, en definitiva, la cultura ha de ser sempre rebel i heterodoxa i ha de mantenir distàncies estratègiques respecte del poder.

-Creieu que aquest és un fenomen de caràcter universal?

-Sí. De fet, crec que és quelcom que es pot percebre a tot arreu. A Espanya també, per descomptat, però a Catalunya encara és més palès. Aquí els nivells d’autocensura i de restricció de parers són molt alts i greus.

Halil Bárcena

Lecturas recomendadas

  • Abbas Kiarostami, Compañero del viento (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2006).
  • Abdal·lah ibn Almuqaffa, Ètica i educació per a governants (Angle, 2014).
  • Arturo Gaya, L'Ebre, un riu que fa pujada (Angle, 2015).
  • E.M. Cioran, De lágrimas y de santos (Tusquets, 2008).
  • José Tolentino, Vers una espiritualitat dels sentits (Fragmenta, 2016).
  • Khalili, Una asamblea de polillas (Mandala, 2012).
  • Leonard Lewisohn (ed.), The Philosophy of Ecstasy. Rumi and the Suf Tradition (World Wisdom, 2014).
  • Masood Khalili, Los susurros de la guerra (Alianza, 2016).
  • Norman Mailer, En la cima del mundo (451editores, 209).
  • Pierre Drieu La Rochelle, Diario de un exquisito (J.J. de Olañeta editor, 2016).
  • Rebeca Retamales, Análisis simbólico de la tauromaquia (Egartorre, 2006).
  • Seyyed Hossein Nasr, Islam in the modern world (HarperOne, 2012).
  • Thierry Zarcone, Le croissant et le compas. Islam et franc-maçonnerie, de la fascination à la détestation (Dervy, 2015).

¡Ah... min al-'Eshq!

"A nosotros que, sin copa ni vino,
estamos contentos.
A nosotros que, despreciados o alabados,
estamos contentos.
A nosotros nos preguntan: “¿En qué acabaréis?”.
A nosotros que, sin acabar en nada,
estamos contentos"

Mawlānā Ŷalāl al-Dīn Rūmī

¡... del movimiento a la quietud!

... de la palabra al silencio !!!

"Queda mucho por decir,
pero será Él quien te lo diga
para que lo entiendas, no yo"

Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (m. 1273)