tot conversant amb Halil Bárcena
Josep Gordi
Com viu la natura un sufí ?
No hi ha comprensió del sufisme,
de fet no hi ha vivència plena de la vida, i això és al capdavall
l’espiritualitat, sense viure el que podríem anomenar una experiència de la
naturalesa. Podríem dir que la naturalesa és el Real amb majúscules; i això és,
justament, el que Mircea Eliade, per exemple, defineix com a sagrat. Per a un
ésser humà mínimament sensible hauria de ser suficient amb alçar la mirada i
contemplar la volta celeste o un arbre per desencadenar un desvetllament
espiritual.
A vegades, només el fet d’observar
i tocar una petita pedra de milions d’anys ens pot permetre reflexionar sobre la
bellesa que irradia aquest petit element natural o sobre la nostra petitesa i
precarietat. I això ja és l’inici d’una obertura espiritual. Segurament, la
persona contaminada per la modernitat, considera la natura simplement com el
marc on actua, l’escenari inert on transcorre la seva vida. En conclusió, pel
sufí la vivència de la naturalesa és el record del Real i, per tant, del
sagrat.
L’islam, que és una cultura i una
religió que es fonamenta en la ciutat, com entén el jardí
?
L’Islam és una tradició, en
efecte, eminentment urbana i amb vocació urbana. El primer que fa l’islam quan
irromp a la història en tant que comunitat és aixecar una ciutat: Medina, que
vol dir ‘ciutat’ en àrab precisament. És a aquesta urbs on arriben Muhàmmad i
els seus seguidors fugint de la Meca.
Medina es transforma en la
“civitas” islàmica per excel·lència, però és una ciutat particular ja que està
construïda a imatge i semblança de la naturalesa i, al mateix temps, per a la
cosmovisió islàmica, el jardí terrestre dins la ciutat és la síntesi de l’ordre
còsmic. Per tant, es tracta d’una ciutat on l’home pot viure en pau i assolir la
seva plenitud, a diferència de la ciutat moderna concebuda per a la màquina, el
cotxe...
El jardí terrestre sintetitza una
certa concepció de l’ordre natural, el
qual reflexa, en el pla horitzontal, valgui l’expressió, un ordre còsmic
vertical. En termes metafísics podríem dir que el jardí concentra els atributs
de veracitat, ordre i bellesa com a atributs divins d’Al·lâh. El jardí dins
d’una ciutat té la funció de mostrar aquest ordre i, a la vegada, de recordar-li
a l’ésser humà el seu lloc en el cosmos. Amb altres paraules, el jardí ens
recorda d’on venim.
La ciutat, en totes les cultures i
religions, és l’espai de l’intercanvi i la mescla, però, al mateix temps, la
ciutat sempre comporta progrés, desgast i decadència. En aquest marc, el jardí
és el regenerador natural de la societat dins de la pròpia ciutat; és el record
del Real i, per tant, del sagrat. El jardí li recorda a l’esser humà, tan
oblidadís com és, la seva contingència, precarietat i alhora la seva
singularitat.
El prototipus ideal de jardí
islàmic no és sinó un jardí persa tradicional evolucionat, dividit en quatre
quadrants i amb un sortidor d’aigua al centre; aigua que simbolitza la
fertilitat i la regeneració de la vida. Ara bé, és un jardí que pot tenir també
una part productiva, és a dir, es tracta d’un jardí no merament ornamental, sinó
també amb llegums i tomàquets, per exemple, com en el cas àrab i, en concret,
andalusí. La concepció islàmica de la naturalesa està lligada estretament a la
idea de bellesa i aquesta mai no és un luxe. Ans al contrari, la bellesa és una
necessitat, perquè no només de pa viu l’home.
El jardí no és un luxe a contemplar sinó que
és una necessitat per a l’ésser humà. D’aquí que el jardí islàmic sigui, en
molts casos, un jardí obert. Fins i tot la mesquita inclou molts cops un jardí
o, de vegades, està fins i tot dins del propi jardí. Després, és cert, trobem el
jardí privat i tancat, com és el cas, per exemple, del Generalife a l’Alhambra
de Granada. Una curiositat lingüística: Generalife és la castellanització de
l’expressió àrab” jannat al-‘arîf”, que vol dir el jardí/paradís del savi o
arquitecte. I és que, en la tradició islàmica, l’arquitecte acostuma a ser una
persona lligada al coneixement sufí. Per tant, el Generalife era una mena de
laboratori o paradís del savi; dit d’una altre manera, era la cambra on el savi
experimentava el seu procés de
creació.
Quin paper tenen els arbres dins
la cultura islàmica ?
Primer de tot, la idea central de
la visió islàmica de la naturalesa es resumeix en una sola paraula àrab: “aya”,
que vol dir símbol o signe diví, d’on ve el castellà “aleya”, que també
significa miracle o meravella i, és clar, versicle alcorànic.
Resumint, el món, tota
l’existència, no és sinó el desplegament dels signes miraculosos i meravellosos
d’Al·lâh. Així doncs, res és inert. La naturalesa és un llibre curull de signes
extraordinaris que espera ser llegit. D’aquí que la senda sufí sigui un
despertar a una altra mirada capaç de comprendre l’Alcorà de la naturalesa.
Pel que fa als arbres, l’Islam els
utilitza en un doble vessant. Primerament, l’arbre és font d’aliment i està
lligat a la supervivència; és, en conseqüència, un do diví. En segon lloc,
l’arbre posseeix una dimensió simbòlica en tant que ”axis mundis”. L’arbre ens
recorda la dimensió de verticalitat de l’home i de la vida, com també ho fa la
muntanya, que representa la forma arquetípica de la
piràmide.
En aquest sentit, tenim tres elements
simbòlics íntimament lligats entre sí que indiquen la verticalitat i apunten cap
amunt: la muntanya, al capdamunt seu l’arbre i, per últim, a la seva capçada,
l’ocell. Per tant, l’arbre com a indicador de verticalitat és un recordatori
continu de la divinitat i, al mateix temps, és un element de connexió amb els
savis i els homes i dones sants. Al capdavall, l’arbre és un esforç que fa la
terra per no desenganxar-se del cel, mentre que pel savi l’arbre és l’esforç que
fa la humanitat per a no separar-se de Déu.
Per últim, trobem un darrer simbolisme de
l’arbre en tant que límit i arbre del paradís. El primer indica una direcció a
la senda del coneixement espiritual. A l’Alcorà, es narra el relat simbòlic del
vol nocturn del profeta Muhàmmad en què arriba a l’arbre del límit, que és un
arbre de lotus. Aquest arbre és ambivalent com tot símbol: indica la capacitat
il·limitada de l’ésser humà de conèixer cada cop més i alhora ens recorda que
mai ho sabrem tot. I és que hi ha un misteri irresoluble a la vida. ¡La pròpia
vida és un misteri!
Per la seva banda, l’arbre del
paradís és l’arbre de la vida i del coneixement. Normalment, aquest arbre
simbòlic s’associa amb la palmera ja que el seu tronc indica la verticalitat i
les seves fulles la volta celeste.
Hi ha arbres sagrats a l’islam
?
A les tombes del homes savis que
al nord d’Àfrica s’anomenen morabits hi ha plantats arbres que es diu que tenen
“bàraka”, és a dir, poder, gràcia, do. Majoritàriament, es tracta d’arbres amb
una morfologia arrodonida i poc elevada, com els fruiters, la figuera o
l’olivera. Són arbres que tenen un port humil, justament perquè donen fruits i
les seves branques estan vençudes cap avall. A vegades, al costat d’aquests
arbres s’hi planten rosers, quelcom molt comú a Turquia, ja que la rosa és una
flor que simbolitza la bellesa i la saviesa, o millor dir encara, la bellesa de
la saviesa. Al període andalusí el magraner fou
un arbre molt estimat per les mateixes raons i també lligat a la saviesa.
Hi ha dos arbres corànics que
tenen una especial significació: la figuera (Ficus carica) i l’olivera. El
primer simbolitza, sobretot a l’Islam oriental, el coneixement il·luminatiu, tal
vegada per influència del budisme. Recordem que a Buda se l’hi revelà el camí
del coneixement sota la capçada d’un pipal (ficus religiosa). L’olivera,
especialment al Mig Orient, és l’arbre sagrat islàmic per antonomàsia, ja que té
una llarga longevitat i simbolitza la saviesa espiritual perenne. L’olivera és
la tradició, entesa com a continuïtat en el temps. D’aquí que sigui costum
trencar el dejuni del mes de Ramadà amb dàtils i olives.
És cert que els peregrins que van
a aquests llocs sants lliguen trossos de tela a les branques d’aquests arbres
?
Això ho he vist amb els meus
propis ulls a Turquia. Al bell mig de l’Anatòlia hi ha el poble de Hacibektas on
està enterrat un savi dervix molt venerat: Haci Bektash Veli, que dóna nom al
poble. Hi ha un festival popular i un pelegrinatge molt important el mes
d’agost, que és quan es commemora la seva mort. Té un aire popular molt
entranyable i alhora profund. En el recinte de la seva tomba hi ha diferents
arbres. En un d’ells la gent té el costum de lligar amb nus un tros de tela. Hi
ha un altre arbre que té una enorme branca molt inclinada vers al terra i la
gent passa per sota de la capçada.
Convé explicar aquestes dues pràctiques que
integren un interesant simbolisme. En el primer, les teles que es lliguen a
l’arbre són desitjos de salut o felicitat. Cal recalcar la idea de nus. Quan un
lliga una tela amb un nus a l’arbre s’està fent una promesa. Per què a l’arbre?
Perquè l’arbre romandrà més temps que nosaltres sobre la terra. La idea del nus
també implica el compromís i el compromís es fa davant del que romandrà.
L’arbre que té el seu brancatge a
poca distància del terra i per on passen gairebé ajupits els pelegrins
simbolitza una porta. Passar per sota de les branques de l’arbre va lligat a la
transmissió de l’energia de l’arbre o “báraka” a les persones. En el cas de les
dones el gest es fa per aconseguir la
preuada fecunditat o per la salut dels fills. L’arbre transmet fecunditat,
donació i multiplicació de vida. També hi ha molts homes que passen per sota el
brancatge amb el desig d’aconseguir la mateixa fecunditat i la perpetuació de la
sang.
L’arbre simbolitza un coneixement
la porta d’accés del qual és estreta i baixa. Am altres paraules, per esdevenir
savi cal primer de tot ser humil, baixar el cap, i també buidar-se d’un mateix
per tal que el coneixement comenci a endinsar-se dins
nostre.
Josep Gordi i Serrat es professor de geografia de la Universitat de Girona i responsable del blog "Els arbres, entre el cel i la terra".
Més informació:
