Algunes reflexions sobre Rûmî
Marià Corbí *
Pot semblar estrany que dediqui el meu "contrapunt" al llibre d'en Halil Bárcena a desentranyar alguns textos de Rûmî. Halil fa una breu exposició del que és i del que representa el sufisme. Em va semblar pertinent mostrar en uns pocs paràgrafs alguns trets de la saviesa de la percepció, del sentir i del coneixement de Mawlânâ Rûmî, el mestre d'en Halil, el meu, i mestre de la qualitat humana profunda per a tota humanitat.
A una societat com la nostra, en la que tot canvia constantment i en la que sempre hem d'estar disposats a canviar, ¿què poden oferir els grans mestres de l'esperit del passat, mestres d'una saviesa que és una profunda qualitat humana? No ofereixen una religió, encara que hagin nascut en el sí d'una d'elles; no ofereixen un sistema de creences, ni un programa cultural col·lectiu; ni un sistema de moralitat; ni res que pugui definir-se, objectivar-se, emmarcar-se.
A una societat com la nostra, en la que tot canvia constantment i en la que sempre hem d'estar disposats a canviar, ¿què poden oferir els grans mestres de l'esperit del passat, mestres d'una saviesa que és una profunda qualitat humana? No ofereixen una religió, encara que hagin nascut en el sí d'una d'elles; no ofereixen un sistema de creences, ni un programa cultural col·lectiu; ni un sistema de moralitat; ni res que pugui definir-se, objectivar-se, emmarcar-se.
El que ofereixen és alguna cosa innombrable, subtil, quelcom que, trobant-se més enllà de totes les nostres capacitats de representació, d'objectivació i d'imaginació, té un major pes de certesa que qualsevol realitat que puguem pensar i objectivar. El sufisme fa aquest oferiment des del sí d'una religió, un temps i una cultura, com no podria ser d'una altra manera. Però els grans mestres sufís, i molt especialment Rûmî, forcen, manipulen el llenguatge, utilitzen la poesia, les narracions, els contes i tota mena de procediments per a dir allò que no es pot dir, per a ensenyar a recórrer un camí que és un no-camí, per a ensenyar a percebre directament i immediatament el que és no-res, però que és aquí de forma explícita, per a ser percebut i sentit, amb un sentir, però, que és tan subtil que ja no segueix els patrons habituals dels nostres sentiments; per a ensenyar a accedir a un coneixement silenciós, perquè és un coneixement que és un no-coneixement.
Un oferiment d'aquesta mena, ¿amb quin sistema cultural pot entrar en conflicte? ¿A quin sistema de creences es pot sotmetre? El seu oferiment és l'oferta d'una Veritat que no és formulació, sinó presència, encara que sigui una presència de res i de ningú, perquè ni la nostra ment ni el nostre sentir la poden objectivar. És l'oferiment d'una certesa que no és de res ni de ningú, perquè té una tal grandesa i un tal pes, que no cap en les petites categories d'uns fràgils animals terrestres. És l'oferiment d'un coneixement i d'un sentir que és una notícia i una commoció d'una tal llum i una tal subtilitat i força, que no entra en cap dels nostres patrons i mesures.
Un oferiment d'aquesta mena, ¿amb quin sistema cultural pot entrar en conflicte? ¿A quin sistema de creences es pot sotmetre? El seu oferiment és l'oferta d'una Veritat que no és formulació, sinó presència, encara que sigui una presència de res i de ningú, perquè ni la nostra ment ni el nostre sentir la poden objectivar. És l'oferiment d'una certesa que no és de res ni de ningú, perquè té una tal grandesa i un tal pes, que no cap en les petites categories d'uns fràgils animals terrestres. És l'oferiment d'un coneixement i d'un sentir que és una notícia i una commoció d'una tal llum i una tal subtilitat i força, que no entra en cap dels nostres patrons i mesures.
El sufisme va néixer i es va desenvolupar en el si de les religions. En les condicions culturals de les societats preindustrials no podia ser d'una altra manera. Però tot i que els grans mestres d'aquesta profunda qualitat humana neixin i es desenvolupin en el si de les religions, les transcendeixen, no depenen d'elles. I aquest és un gran bé per a les nostres societats d'innovació i canvi, societats globalitzades en les que conflueixen totes les tradicions religioses i espirituals de la humanitat. Les nostres societats no poden ser creients, perquè les creences fixen, i hem d'estar sempre predisposats a canviar. Si no poden ser creients tampoc poden ser religioses. Som societats irremeiablement laiques. Aquesta condició nostra no ens allunya de l'herència dels grans mestres de l'esperit; al contrari, ens facilita la comprensió d'això “innombrable”, d'això “no-imatge”.
Aquesta és la situació: hem d'aprendre a oferir l'immens llegat de saviesa dels nostres avantpassats religiosos i espirituals, però el que ja no podem oferir són religions, ni res que pugui ser un substitut renovat de les religions. És a dir, podem heretar els ensenyaments de Rûmî i de tots els mestres de la tradició sufí; és més, podem heretar l'Alcorà, però no podem heretar l'Islam com a religió. El mateix caldria dir dels grans de l'esperit de la tradició cristiana, començant pels Evangelis de Jesús de Natzaret.
Aquestes són les nostres dificultats amb el passat, que alguns interpreten com a conflicte: hem d'aprendre a heretar el seu llegat de qualitat profunda humana, deixant però per a la història els patrons en els quals es van configurar les tradicions religioses, és a dir, les seves creences, les seves maneres de viure, pensar, sentir, organitzar-se i actuar. Tenint en compte aquest context cultural i social i l'exposició que en Halil fa del sufisme, en el meu contrapunt, m'ha semblat adequat parlar, recolzant-me en Rûmî, de tres aspectes centrals del sufisme: el coneixement, l'amor i la perplexitat.
Diu Rûmî que qui creu que el món és una interpretació, menja del fruit prohibit i és expulsat del paradís. Rûmî ens convida a que la nostra ment i el nostre sentir no resideixin en interpretacions i, per tant, que no resideixin ni en conceptes, ni en mites i símbols, ni en imatges; ens convida a no residir en les religions, sinó en Allò vers el que totes les nostres figuracions apunten i que no es deixa emmarcar ni delimitar per cap d'elles. Les figuracions lingüístiques amb les que parlem d'Ell, no l'atrapen, no el posseeixen. Només els qui es deixen orientar per elles, i les deixen totalment enrere, poden arribar a veure, en tot el que ens envolta i en nosaltres mateixos, el seu Rostre, i així retornar al paradís després de l'expulsió.
En un altre lloc diu Rûmî: “tot està perint, excepte el seu rostre”. ¿Què significa residir en el seu Rostre per a un pobre vivent com nosaltres? És no residir en la interpretació que fem de la realitat, sinó en el silenci complet d'aquesta interpretació. El que els nostres ulls veuen, el que les nostres oïdes escolten, el que la nostra ment adverteix i el que les nostres mans toquen, des del complet silenci d'interpretacions i imatges, això és el seu Rostre, això és “el que és”. Aquí ja no hi ha ni dualitat, ni individualitat, ni jo, ni nosaltres, ni Déu. Aquí no hi ha ni néixer ni morir.
El coneixement silenciós, buit ja de representacions, li treu la base a l'ego. Aquest coneixement, des del silenci de l'ego, és amor sense condicions, perquè només l'ego posa condicions a l'amor. La notícia silenciosa del Rostre de Déu, del “que és”, és amor sense condicions. Conèixer i estimar són dues cares inseparables d'una mateixa realitat; però d'una realitat inabastable que ningú pot posseir, que ningú pot dir que la té en dipòsit, que cap llibre pot guardar entre les seves tapes.
Els mestres i els textos sagrats ens fan veure des de fora, el que som dins. El silenci d'objectivacions és el buit de representacions i, per a uns pobres vivents com nosaltres, el buit de representacions és com si fos el no-res. Per a tornar al jardí cal passar pel no-res de si mateix i del món, que equival a morir estant viu. Per això diu Rumi que no guanyarem el seu cor tret que perdem el nostre. Aquesta és la raó per la qual el treball espiritual no és més que perplexitat. És buidar-se, per a trobar la plenitud. És morir, per a trobar l'amor. És desfer el món de representacions que vivim, per trobar el jardí. És deixar allò que sentim com presències, per a residir en l'Absent. És viure en una absència que és la més poderosa de les presències, sense que per això deixi de ser una presència de res, ni de ningú. És recórrer un camí que, a mesura que el recorrem, comprenem més clarament que és un no-camí, perquè va d'enlloc a enlloc. Per això el camí no té senyals, perquè és la via que porta de si mateix a si mateix, o millor, del buit de si mateix a la seva absència. Però la seva absència és la seva totalitària presència, tan subtil però, que, sense deixar de ser una potent presència, té el sabor d'una absència.
El toco i sé que és Ell el que toca, però no el puc agafar. El veig i sé que és Ell el que veu, però no el puc delimitar. El comprenc i sé que és Ell el que comprèn, però no li puc donar figura. El sento i sé que és Ell el que sent, però no el puc abraçar. Genera en mi una certesa incommovible en la unitat, que, per això, no és certesa de ningú sobre res. Per tot això, el camí, que és un no-camí, va de perplexitat en perplexitat; però les perplexitats que recorro són la via de la sorpresa i del goig.
Aquest és el llegat de Rumí, dels mestres sufís, de totes les tradicions, el demés només és com els nostres avantpassats van haver de beure aquest vi. Els “coms” moren amb allò que mor. Només el seu Rostre no pereix. Aquest Rostre és el que cal oferir als nostres contemporanis, que no poden creure, que no poden ser religiosos, que han de ser laics i sense sacralitats. Tant de bo que la nostra submissió a formes i a fórmules no els impedeixi acostar-se a les portes del jardí.
* Marià Corbí és director del Centre d'Estudi de les Tradicions de Saviesa
(Text llegit a l'acte de presentació del llibre El Sufisme de Halil Bárcena, el día 15 de desembre de 2008)
