Dialogar, ara i aquí
Halil Bárcena
L’enyorat Raimon
Panikkar, qui tant ens va ensenyar sobre les coses de l’esperit i tant va
treballar pel diàleg (intercultural i interreligiós), parlava del diàleg,
justament, com d’una tasca indispensable. Així ho va deixar escrit. Només el
diàleg, deia el savi de Tavertet, pot garantir la pau al món, una pau que mai
no serà completa sense l’encontre amistós entre les distintes religions. Primer
que res, doncs, el diàleg és indispensable. Però no només. A banda
d’indispensable, el diàleg és inevitable, molt especialment a aquelles
contrades on el caprici del destí, diguem-ho així, ha volgut que esdevinguin
una mena de passadís, en expressió de Jaume Vicens i Vives, com és el cas de
Catalunya.
En efecte, el nostre país és un territori de pas, la qual cosa ha
marcat el seu tarannà dialogant i integrador. Aquí, dialogar ha estat quelcom
de ben natural, i mai millor dit. Però, avui en dia, que trobem arrelades al
territori com mai diferents sensibilitats religioses i espirituals, el diàleg,
i més específicament el diàleg interreligiós, constitueix una necessitat
fonamental si volem construir un país més íntegre, sa i harmoniós. El diàleg,
tot diàleg, té molt de repte, car obrir-se a l’altre ja és un repte en si
mateix. Em sembla que totes les tradicions religioses comparteixen avui dia una
triple mancança que condiciona, i molt, el diàleg entre elles. En primer lloc,
la pròpia desconeixença que els fidels tenen de la seva pròpia religió, sovint
empobrida al màxim. Les diferents tradicions són immensos oceans de saviesa que
no poden quedar reduïts a minúsculs bassals només de dogmes i restriccions
morals. El problema rau en què per a dialogar en termes religiosos amb l’altre
calen dues condicions: conèixer molt bé la pròpia tradició i bastant la de
l’altre. Altrament, el diàleg esdevé esgotadorament innocu. La segona mancança
és, al meu parer, l’escàs esperit autocrític de les pròpies religions.
L’obertura a l’esperit implica repte i desafiament, perquè consisteix a
transitar per paisatges mai abans albirats. I davant d’aquest desafiament tan
superlatiu una de les reaccions més freqüents és la por i, en conseqüència, el
rebuig de tota indagació i l’anul·lació de l’esperit crític. Evidentment,
encastellat en les pròpies pors el diàleg resulta impossible. I, per últim, la
tercera mancança és la incompetència que les tradicions religioses manifesten a
l’hora d’explicar-se. No hi ha res més decebedor que la incapacitat religiosa
per a construir discursos explicatius que resultin atractius, raó per la qual
molts ciutadans ni tan sols paren l’orella davant de llenguatges i maneres que
no traspuen vida, és a dir, ¡... esperit...! D’aquí que molts cops el diàleg
interreligiós esdevingui un diàleg de morts. Molt és el que en les darreres
dècades s’ha fet al nostre país, sens dubte pioner, en l’àmbit del diàleg
interreligiós, però encara queden moltes coses a fer.
Crec que les diferents
tradicions haurien de mostrar-se molt més actives pel que fa al combat de
lacres encara persistents com ara l’antisemitisme o la islamofòbia. I resta
encara una tasca d’una urgència improrrogable: pensar entre tots la
transformació trepidant que la nostra societat està experimentat pel que fa al
fenomen religiós, durant segles conformador de les nostres vides. I és que no
estem vivint una època de canvis sinó que assistim, a voltes de forma
inconscient, a un veritable canvi epocal. Però, malgrat les tasques siguin
urgents el diàleg interreligiós no ha de ser esbojarrat. El diàleg, que és tot
un art, l’art de l’obertura a l’altre, no sap de presses, ni tampoc d’estadístiques.
Avui que patim la dictadura del regne de la quantitat val la pena recordar una
màxima sufí que diu ‘poc però bé, poc però constant’.
Article publicat originalment a 'La Xarxa de Manresa', amb motiu del seu desè aniversari; deu anys impulsant el diàleg interreligiós i el coneixement mutu].
