Psicologia i espiritualitat sufí
Halil Bárcena
Històricament, els espirituals sufís han posat l’accent en el que podríem anomenar el procés d’integració del nostre “jo” fragmentat, conscients que l’home comú viu, en la majoria dels cassos, contret i limitat, en un estat fatigant i esgotador -i molts cops malaltís- de desintegració. En conseqüència, la plenitud espiritual, a ulls sufís, una plenitud que no és sinó l’experiència plena de la vida, és un moviment operatiu que transita des de la separació a la unió; de la dispersió i la fragmentació a la reunió, o millor dit encara, al reconeixement que som un, la qual cosa suposaria la superació del fals i perniciós dualisme somato-psíquic, que ens fa viure de forma fragmentada.
Havent superat el dualisme ment/cos, aquesta molt estranya concepció de que ment (o psiquisme) i cos tenen poc a veure entre sí, podem prendre consciència que les nostres emocions i pensaments poden influir en el nostre àmbit mental. Ens cal tenir cura de la nostra ment, tal com necessitem tenir cura del nostre cos. La pregunta, però, és ¿qui i què és aquest jo que cuida? Molt donats a imatges aquàtiques i oceàniques, els sufís es demanen: ¿som gota o oceà? I la resposta que donen és ambdues coses. Som la gota que conté l’oceà i la gota que pot fondre’s en la totalitat abarcadora de l’oceà i, a voluntat, saber-se gota novament.
Reprenent el fil, l’objectiu del treball sufí és, doncs, reunir el que roman dispers en l’ésser humà. D’aquí que un dels primers estadis d’aquest camí interior sigui, justament, observar i comprendre la caòtica i fragmentada naturalesa del “jo” comú o nafs, car només es pot transformar allò que es coneix, fent-lo conscient, i adonar-se que és possible assolir una integració harmònica de la pròpia persona. Aquesta integració que és a la base del que anomenem plenitud humana està lligada a la universalitat, é a dir, a saber-lo integrar tot millor. La vida són, com apunta el text alcorànic, instants d’'ibtilâ’, reptes o proves. Poc importa les circumstàncies en què visquem, sinó les nostres respostes, les nostres reaccions davant dites circumstàncies. La vida, pel sol fet de viure, ens convida a cada instant a desfermar el nostre món interior.
Els espirituals sufís, fins observadors de la naturalesa humana, afirmen que la freqüent fragmentació que pateix l’ésser humà és fruït d’haver desplaçat el seu centre, és a dir, el que en realitat hom és i ha oblidat. I és, justament, aquest desplaçament vital la veritable font d’angoixes i malalties. Al contrari, habitar en el cor del que en veritat som ens obre les portes de la salut i la creativitat. El conreu del que els sufís anomenen presència o dhikr, que podríem definir com una intensificació de l’atenció, constitueix una de les eines fonamentals d’aquest procés d’integració de la persona. Anant més enllà, podríem afirmar que la presència és una facultat gairebé sagrada. I és que si aquesta presència no està estretament lligada a la voluntat, l’ésser humà no és del tot plenament humà.
En parlar de presència, els sufís estan distingint entre “ego” i jo. L’ego no esgota les reals possibilitats del meu jo, del que en realitat sóc. Aquest jo, que en podríem dir essencial, és molt més profund que el nostre ego, molt més cabdal que els nostres pensaments i emocions, gustos o disgustos, opinions o ambicions, desitjos i temors. Més encara, aquest jo només aflora quan silenciem l’ego, és a dir, quan baixem el volum del nostre soroll interior, quan deixem d’apropar-nos a la realitat, al món i als altres, sota els meus filtres interpretatius. El jo essencial emergeix quan deixo d’identificar-me amb el meu ego.
Els sufís ens ensenyen, per exemple, que és possible escoltar el nostre interior mentre seguim el moviment rítmic de la respiració, escoltar un silenci darrera dels pensaments i emocions. I aquest silenci és el rerefons de tot allò al qual normalment no parem atenció i ens passa desapercebut. És el tros de vida que sovint se'ns escapa. Són molt donats els sufís a l’ús d’imatges musicals, amants com són de la música i la dansa. Així, acostumen a dir que una persona no entrenada, tant física com mentalment -¿on és la frontera?- és com un instrument musical desafinat. Doncs bé, sabem que l’afinament musical (espiritual, podríem dir ara) que es pot assolir no té límit. Hom comença a percebre més i més qualitativament. La realitat última, que els sufís conviden a tastar i que és tot el que és, posseeix certes qualitats com ara pau, compassió, creativitat, llibertat, vitalitat, generositat, bellesa i generositat, entre altres, que a poc a poc van sent els atributs de qui viu en plenitud.
Tanmateix, no ens enganyem, l’àmbit real del canvi real presonal és de vegades mínim. Una imatge: hi ha qui es desplaça constantment al llarg de la seva vida, però mai no es mou. Canviem d’hàbits, de maneres de fer; nodifiquem formes i altres, però no transformem gens ni mica el substancial. Però, quan de veritat canviem, ¿quin és el canvi real que s’opera? Doncs, la descomplicació, la naturalitat, la senzillesa; la plenitud humana té a veure, justament, amb això. Hom no es fa més savi per a fer-ho tot molt més difícil. La saviesa no té a veure amb saber fer pràctiques molt complicades, ni amb adquirir coneixements molt elevats, sinó amb el saber donar.
Mitjançant de l’afinament més i més profund i acurat de la presència a la qual em referia abans, la nostra falsa identitat, és a dir, la identificació malaltissa amb el nostre ego, s’esberla. Només qui fa peu en un jo més profund i subtil, que al capdavall és no-res, esdevé un veritable reflector de consciència còsmica.
