Fragmenta, Barcelona, 2009
Al llarg del segle XX, un bon grapat d’artistes (Beuys), poetes (Rilke) i músics (Cage) duen a terme una particular recerca existencial, alhora secular i espiritual, més enllà de tota afiliació religiosa. Tots ells comparteixen el que podríem anomenar una mateixa estètica del silenci. El polonès Jerzy Grotowski (1933-1999), una de les veus més personals del teatre avantguardista del segle passat, n’és un exemple de primer ordre. Atret pels rituals antics, com ara la dansa dels dervixos giradors, els exercicis psicofísics dels xamans, les encantacions balineses o el karate japonès, per Grotowski el teatre no és pas un fi en si mateix, sinó un vehicle, un mitjà d’autoexploració; en definitiva, un camí interior. I és que per al creador del Teatre Laboratori i el Parateatre, home lliure i inquiet com a pocs, la seva recerca personal i artística va molt més enllà dels límits del teatre clàssic. El present volum, a cura d’Anna Caixach i Inês Castel-Branco, presenta una magnífica selecció de textos, molts d’ells transcripció de conferències, entrevistes i trobades amb actors, que ens revelen la seva original concepció del “teatre pobre” -de l’art, en general- com a un vehicle cap una experiència de la vida molt més plena i genuïna. Halil Bárcena
