Adéu al poeta català Joan Margarit
El 'Institut d'Estudis Sufís' de Barcelona es un centro dedicado al estudio y el cultivo de la vía sufí del poeta y sabio persa Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (1207-1273), inspirador de la escuela sufí 'mevleví' de los derviches giróvagos. Dirección: Halil Bárcena - Información: sufismo786@yahoo.es www.facebook.com/Institut.d.Estudis.Sufis
Halil Bárcena, "Perlas sufíes. Saber y sabor de Mawlânâ Rûmî" (Herder, 2015).
¡... Eyval·lah ...!
AVISO PARA NAVEGANTES
Amigas y amigos, salâms:
Bienvenidos al blog del "Institut d'Estudis Sufís" de Barcelona (Catalunya - España), un centro catalán e independiente, dedicado al estudio de la obra del sabio sufí Mawlânâ Rûmî (1207-1273) y el cultivo del sufismo mevleví por él inspirado, en nuestro ámbito cultural.
Aquí hallarán información puntual acerca de las actividades públicas (¡... las privadas son privadas!) que periódicamente realiza nuestro instituto. Dichas actividades públicas están abiertas a todo el mundo, ya que nadie ha encendido una luz para ocultarla bajo la cama, pero se reserva siempre el derecho de admisión, porque las perlas no están hechas para los cerdos.
Así mismo, hallarán en el blog diferentes textos y propuestas relacionados con el islam, el sufismo y la sabiduría tradicional. Es importante saber que nuestra propuesta sufí está enraizada en la sabiduría coránica y la sunna muhammadiana, porque el sufismo es el corazón del islam, pero el islam es el corazón del sufismo.
El blog está pensado como una herramienta de trabajo para todos aquéllos que tienen un sincero interés por Mawlânâ Rûmî, en particular, y la senda del sufismo islámico, en general. Por ello, sus contenidos se renuevan puntualmente. Si se suscriben al blog podrán recibir información puntual sobre todas las novedades que se produzcan.
Para cualquier tipo de consulta o información, no duden en ponerse en contacto con nosotros, a través de nuestra dirección de correo electrónico: sufismo786@yahoo.es
También nos pueden encontrar aquí:
www.facebook.com/Institut.d.Estudis.Sufis
www.facebook.com/halil.barcena
Reciban un cordial saludo, sean quienes sean y lo que sean, estén donde estén, y muchas gracias por su visita. Huuu...!
Halil Bárcena
Director de l'IES
Yâ man Hû...!
CONTACTO
Entrada destacada
IES / Seminario sufí de verano: "MAWLĀNĀ RŪMĪ Y LA CIENCIA DE LAS LETRAS"
Institut d’Estudis Sufís (Barcelona) / Actividades Seminario sufí de verano: "MAWLĀNĀ RŪMĪ Y LA CIENCIA DE LAS LETRAS" Dirección: ...
miércoles, 17 de febrero de 2021
Adéu al poeta català Joan Margarit.
lunes, 18 de mayo de 2020
Escribir, una pasión.

Pasión por escribir

Palabras: cárdeno

domingo, 2 de abril de 2017
Toros y literatura árabe


lunes, 27 de junio de 2016
Tratar con los hombres

miércoles, 15 de junio de 2016
El Oriente de Borges
martes, 31 de mayo de 2016
Los poetas de la Alhambra

lunes, 8 de febrero de 2016
Turcos en las letras latinoamericanas
miércoles, 14 de octubre de 2015
Cervantes en Istanbul
jueves, 10 de septiembre de 2015
Borges, estudiante de árabe
viernes, 18 de octubre de 2013
Mishima, músculos y acero
lunes, 13 de junio de 2011
Borges, 25 años después
Borges y el árabe


miércoles, 23 de marzo de 2011
Khalil Jubran, home
Khalil Jubran, home
Halil Bárcena
Pintor de reminiscències blakeanes, filòsof un xic místic, periodista (en el sentit més noble del mot), retratista (Jung i Tagore posarenm per a ell, però també va treure's de la màniga, una màniga molt ampla, tot sigui dit, un retrat de Muhàmmad, profet de l'islam, i un altre del seu gendre i cosí, 'Alí), el libanès Khalil (la lletra àrab "kh" sona com una "j" castellana) Jubran (o Gibran o Jabran, que també així s'ha transcrit el seu nom) és, a més a més, l'escriptor àrab contemporani més conegut arreu del món, gràcies sobre tot a una obra, El profeta, publicada per primera vegada ara fa setanta-cinc anys i traduïda gairebé a totes les llengues del món.
Nascut l'any 1883 al llogarret de Bixarri, al cor mateix de la muntanya libanesa, no molt lluny d'on creixen els llegendaris cedres sagrats, jubran, però, va viure la major part de la seva vida als Estats Units, concretament entre Boston i Nova York, ciutat en que morí a l'edat de quaranta-vuit anys, víctima d'una greu malaltia provocada per l'alcohol.
Juntament amb els també libanesos Mikhail Nu'aima (el seu millor amic), Amin al-Rihani o Ilya Abú Madi, entre d'altres, Jubran pertany al prolífic grup literari de l'anomenat mahyar, és a dir, de l'emigració. Aplegats a l'entorn d'Ar-Râbita al-Qalamiyya (La Lliga Literària), aquest grapat d'escriptors que visqué lluny del seu país d'origen constituí, no obstant això, un veritable viver d'idees on creixeren alguns dels corrents més reeixits de renovació -i no tan sols literària, sinó també cultural i política- del món àrab contemporani.
Jubran, home d'extraordinària i complexa personalitat, va viure molt en poc temps; en part degut al fet que la seva fou una època de profunds canvis i turbulències polítiques al Pròxim Orient. Home de tendències espiritualistes, poc és, tanmateix, el que s'ha dit del seu compromís polític, malgrat el lloc cabdal que ocupà a la seva vida i també a la seva obra. Efectivament, Jubran esmerçà no pocs afanys en favor de la independència dels països àrabs, llavors sota el jou, primer, turc otomà i, més tard, europeu. En aquest context de lluita, precisament, és on s'ha de situar i entendre el seu cèlebre article "El vostre Líban i el meu" (que en breu apareixerà en aquest blog, traduït directament de l'àrab).

Publicat el 8 de novembre de l'any 1920, al setmanari en llengua àrab As-Sa'ih, òrgan de la Lliga Literària, fundat i dirigit per 'Abd al-Massih Haddad a Nova York, l'article, que fou reproduït de seguit pels principals diaris de Beirut i El Caire, malgrat la forat censura de les autoritats francolibaneses, aparegué poc més de dos mesos després que el general Gouraud proclamés l'Estat del Gran Líban sota mandat francès, consumant d'aquesta manera la partició arbitrària del Pròxim Orient.
L'article representà un fort cop de puny a la taula per part de l'autor, partidari com era de la unitat àrab. Hi ha qui ha suggerit que el ritme hipnòtic del text podria haver estat inspirat en una coneguda fòrmula lingüística emprada a la sura 109 de l'Alcorà, un dels llibres més volguts i llegits per Jubran, encara que havia nascut al si d'una molt humil família cristiana maronita.
Decebut amb el curs dels esdeveniments, després de la publicació d'aquest article, que podria ser considerat el seu testament polític, Jubran, escriptor bilingüe en àrab i anglès, abandona tota activitat política per consagrar-se en cos i ànima a la seva obra pictòrica i lietrària. Aleshores, El profeta, el seu gran llegat literari, encara s'havia d'escriure.
(Publicat en català en la revista El Pou de Lletres nº 10, estiu, 1998, p. 48)
martes, 15 de marzo de 2011
Jalil Gibrán, el poeta/profeta
Jalil Gibrán,
el poeta/profeta de Líbano
Halil Bárcena


Los profesores de Gibrán en Líbano se sorprendieron por su ansia de conocimiento. La música y la pintura lo cautivaban sobremanera; la escritura, también. Hasta 1902, permanecería en su Líbano natal, donde se había iniciado ya en el arte del retrato, habiendo comenzado también a pergeñar las primeras notas en árabe de la que más tarde sería su obra maestra, An-nabí, El profeta. En enero de dicho año, regresará a Boston. El 1908 fue un año fatídico para Gibrán: en marzo muere su hermanastro Butrus y tres meses más tarde, su madre. Tantas fatalidades lo unieron aún más a su hermana Mariana.


(Publicado en la revista Integral nº 196, abril 1996, pp. 64-65)
Clikad aquí para oír a la célebre cantante libanesa Fayruz interpretando un poema de Jalil Gibrán, "Atinî an-nay" (Tráeme el ney), contenido en su libro Las procesiones. El poema gira en torno a la figura simbólica del ney, la flauta sufí de caña:
Y aquí la cantante Shakira, colombiana de padre libanés, cantando la misma canción, con imágenes de la gran diva Fayruz al fondo:
miércoles, 2 de marzo de 2011
El Caire de Naguib Mahfuz
El Caire de Naguib Mahfuz
Halil Bárcena

[A los héroes anónimos de la Plaza de Tahrîr,
que obraron el milagro de que, el 2011,
la primavera comenzase en febrero]
Per escriure bé, afirma l'egipci Naguib Mahfuz, cal que l'escriptor romangui lligat emocionalment a un lloc específic o a uns esdeveniments concrets. A l'home de lletres, afegeix el premi Nobel de literatura 1988, li cal una font d'inspiració precisa que nodreixi i fecundi el seu treball literari. El Caire, l'encisadora i un xic caòtica capital egípcia, veritable cor del món àrab, segons el dir de l'escriptor i periodista també egipci Gamal al-Ghitany, ha estat -encara ho és- la llavor fertilitzant del món creatiu de Naguib Mahfuz, el més rodó novel·lista àrab modern.
La major part de l'obra mahfuziana transcorre al mirífic dèdal d'atzucacs i carrerons dels vells barris cairotes, especialment a al-Gamaliyya, damunt les ruïnes de dos palaus fatimides, on l'escriptor nasqué un onze de desembre de 1911 i on passà la seva trejectòria literària. Aquest espai urbà bigarrat i proteic, escenari, entre d'altres textos, de la Trilogia cairota (1956-1957), l'opus magnum de Mahfuz, ha esdevingut, en veritat un dels personatges principals de les seves novel·les i contes durant més de mig segle.
Tanmateix, la mirada de Naguib Mahfuz envers El Caire ha experimentat una notable mutació al llarg de la seva trajectòria literària. Tot coincidint amb moments d'inflexió estilística en què l'escriptor assaja nous procediments narratius, com ara el trencament amb el relat lineal o la incorporació de punts de vista heterogenis, naguib Mahfuz ens ofereix una vila un xic diferent a cada moment. Dues són, al meu parer, les perspectives literàries utilitzades per Naguib Mahfuz a l'hora d'atansar-se a la seva ciutat. En primer lloc, una perspectiva de tall realista, apreciable en obres com ara Khan al-Khalili (1945), El carreró dels miracles (1947) o l'esmentada Trilogia cairota, una llarga novel·la riu amb més de 300.000 mots, en què l'autor examina la vida egípcia compresa entre les dues grans guerres mundials, a través del relat de l'evolució de la família Abd el-Gawwad.

L'escriptor basteix en aquest vast corpus realista una descripció acurada i precisa d'una realitat específica, la dels barris del vell El Caire. A partir dels materials procedents, bé del fèrtil arxiu de la seva memòria, bé del no menys feraç record col·lectiu, l'escriptor convertit en un veritable radiògraf social, reconstrueix, amb una subtil penetració i minúcia dignes del millor entomòleg, la contradictòria vida quotidiana dels vells indrets cairotes habitats per les classes mitja i baixa. En definitiva, aquest conjunt de novel·les ens procura tal arsenal d'informació inequívoca sobre la topografia cairota que, al capdavall, poden ésser considerades, sense cap mena de recança, veritables guies d'un temps d'una ciutat.
La segona perspectiva literària, present a les novel·les Fills del nostre barri (1959), censurada durant dècades, i Històries del nostre barri (1975), així com a un bon grapat dels seus relats breus, posseeix un caire molt més simbòlic. En aquest cas, el carreró, que mai no canvia de faiçó, constitueix un espai recreat en què somni i realitat s'hi barregen i confonen en un univers poètic, creul i a la vegada tendre, no llunyà al descrit per Galdós, com molt bé ha assenyalat Juan Goytisolo.
Dervixos i prostitues, pocasoltes, bocamolls i captaires, visionaris i guillats, personatges tots ells un xic excessius, pul·lulen amunt i avall per un mateix àmbit urbà: un carreró d'un barri popular cairota, on no falten mai les botigues, els basars, la kuttab o escola alcorànica, el passatge subterrani, el hammam o bany turc, l'inquietant monestir sufí, el cementeri i el cafè, lloc aquest de trobada i memòria.
Naguib Mahfuz, el novel·lista total, segons la feliç expressió de l'arabista Pedro Martínez Montávez, se'ns revela com un narrador prodigiós, dotat d'una vigorosa mestria expositiva i d'una gran capacitat per a l'anàlisi i la il·luminació de la realitat. Tant les seves narracions breus com les grans epopeies sobre els barris antics d'El Caire posseeixen quelcom de la màgia miraculosa continguda a la narrativa popular àrab. Així, d'un vell barri cairota, Mahfuz n'erigeix tot un univers ple d'encís i simbolisme; d'una mera anècdota, n'elabora una llegenda de ressò portentós; una vulgar batalla de carrer desencadena un enfrontament de dimensions gairebé tel·lúriques.

Els carerons simbòlics de Naguib Mahfuz ens mostren una visió dstil·lada del món no exempta d'un fi humor sorneguer. En un marc físic que respecta al màxim la topologia urbana d'un El Caire de vegades decrèpit i tronat, confrontat al progrès i la modernitat, Mahfuz emplaça els seus personatges, tots ells egipcis, un éssers la vida dels quals és una amalgama de fatalisme i atzar. Com la resta d'àrabs del segle XX, també els habitants del país del Nil descrits per Mahfuz s'interroguen al voltant de la seva identitat. Es fan l'única i obsessiva qüestió que, com apunta el pensador marroquí Abdallah Larui, es vénen plantejant els àrabs des dels començaments del segle XX ençà: qui és l'altre i qui som nosaltres.
Gràcies al seu talent literari, que li permet de fer sensible la presència del temps i l'espai i caracteritzar magistralment els seus personatges, Naguib Mahfuz aconsegueix convertir en una mena de cruïlla de la condició humana allò que, a un primer cop d'ull, no semblaria sinó una escena limitada i àdhuc costumista. Però lluny del pintoresquisme buit i retòric usat pels escriptors orientalistes, El Caire de Naguib Mahfuz constitueix un fresc viu i contradictori on es confronten i debaten, de vegades violentament, els grans principis universals de compassió, justícia i amor.
(Publicado en lengua catalana en la revista El Pou de Lletres nº 7, otoño 1997, pp. 22-23 )
martes, 16 de noviembre de 2010
Amar en árabe
Amar en árabe
Halil Bárcena



Lecturas recomendadas
- Abbas Kiarostami, Compañero del viento (Ediciones del Oriente y del Mediterráneo, 2006).
- Khalili, Una asamblea de polillas (Mandala, 2012).
- Masood Khalili, Los susurros de la guerra (Alianza, 2016).
- Shams de Tabriz, La quête du Joyau. Paroles inouïes de Shams, maître de Jalâl al-din Rûmi. Trad. Charles-Henry de Fouchécour (CERF, 2017).
- Tom Cheetham, El mundo como icono. Henry Corbin ya la función angélica de los seres, (Atalanta, 2018).
¡Ah... min al-'Eshq!
"A nosotros que, sin copa ni vino,
¡... del movimiento a la quietud!
... de la palabra al silencio !!!
pero será Él quien te lo diga
Mawlânâ Yalâl al-Dîn Rûmî (m. 1273)




